Una mirada a la Segarra
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on gener 5, 2024
«Sempre havia pensat que les esplanades em semblaven angoixants per efecte del meu cor. Jo estava angoixada i la falta de límits del paisatge em deixava sola amb aquell desfici fosc. La terra era un escenari on projectar amb narcisisme el meu estat d’ànim. […] La terra dura i ampla se m’havia posat a dins abans que hi hagués pogut posar paraules. I com fan els ocells, que adapten el plomatge al bosc on es troben, ella i jo també érem indestriables.
Què és, el paisatge? Segurament el que esperem trobar en un lloc abans d’anar-hi. Una idea que recull els prejudicis dels forasters —que neixen de les seves necessitats i es difonen de mil maneres durant dècades de cultura—.»
Visita a la Casa Llorenç Villalonga. Museu Literari, a Binissalem
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Octubre 6, 2023
Un recorregut molt interessant per la vida i l’obra de l’escriptor mallorquí.
La narrativa breu de Jesús M. Tibau
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Setembre 7, 2023
Jesús M. Tibau, A mig camí de la incertesa (Cossetània, 2020).
NO TREMOLAR
«Un fràgil tel d’humitat, que es torna gebre a les herbes properes, s’escampa amb silenci de difunts. Les fulles que no hi ha als arbres comencen el procés per fer-se terra, impertorbables a passions humanes o divines, i dalt, les rames nues apunten a un cel indecís encara, que no és dia ni nit, ni pluja ni vent. Les pedres mullades s’esmolen als seus peus, però sap que no caurà mentre el portin agafat pels braços. L’absència de núvols augmenta el risc de gelada.
S’aproximen al mur malmès pels anys, clivellat, desgranat a clapes que cauen com pell morta. Un focus talla despietat el poc que resta de negra nit. Un sol pensament el travessa de dalt a baix: “No tremolis, hòstia, no tremolis!”. No tremolar, encara que el fred l’esgarrapi. No tremolar, sobretot no tremolar, que no creguin que a última hora té por, abans de l’afusellament.»
AUTOEXIGÈNCIA
«Era un artista massa exigent amb ell mateix: només pintava autoretrets.»
Registre fòssil
Posted by emilibayo in Uncategorized on Juliol 24, 2023
Eduard Batlle, Registre fòssil
Ed. Denes, València: 2018
TOT ENS CANSA
Tot ens cansa
i cerquem en va un cau,
l’avenç on no hi entri aigua
i el vent, a fora, mormoli.
Tot ens cansa
i se’ns fa vell el desig,
i les cares massa conegudes
i les busques roden lentes.
Tot ens cansa,
perquè tot és massa.
Presentació de Després de la tempesta a La Fuliola
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana, Uncategorized on Juliol 3, 2023
Amb la participació de Montse Rubinat
La invención de los libros en el mundo antiguo
Posted by emilibayo in assaig, Uncategorized on Juny 19, 2023
Irene Vallejo, El infinito en un junco.
Siruela. Madrid: 2019
«Hay algo asombroso en el hecho de haber conseguido preservar las ficciones urdidas hace milenios. Desde que alguien narró por primera vez la Ilíada, las peripecias del viejo duelo entre Aquiles y Héctor en las playas de Troya nunca han caído en el olvido. Como escribe Harari, un sociólogo arcaico que hubiera vivido hace 20.000 años, bien pudiera haber llegado a la conclusión de que la mitología tenía muy pocas posibilidades de sobrevivir. Al fin y al cabo, ¿qué es un cuento? Una secuencia de palabras. Un soplo. Una corriente de aire que sale de los pulmones, atraviesa la laringe, vibra en las cuerdas vocales y adquiere su forma definitiva cuando la lengua acaricia el paladar, los dientes o los labios. Parece imposible salvar algo tan frágil. Pero la humanidad desafió la soberanía absoluta de la destrucción al inventar la escritura y los libros. Gracias a esos hallazgos, nació un espacio inmenso de encuentro con los otros y se produjo un fantástico incremento en la esperanza de vida de las ideas. De alguna forma misteriosa y espontánea, el amor por los libros forjó una cadena invisible de gente —hombres y mujeres— que, sin conocerse, ha salvado el tesoro de los mejores relatos, sueños y pensamientos a lo largo del tiempo.»
Les arrels que et donen una tradició i les ales que et permeten volar
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Juny 14, 2023
Dora Muñoz, Arrels i ales
Llibres del Delicte, Barcelona: 2022
La investigació de la mort d’un ornitòleg alemany a Mallorca reviu una vella història de traïcions en l’Alemanya dividida de la Guerra Freda.
«—He provat de trobar més informació sobre la víctima i poca cosa més hi ha a part que sé que passà a l’oest com a assistent a un congrés i que llavors hi demanà asil. Als expedients de la Stasi podríem trobar-hi molta més informació, però no estan digitalitzats i això suposaria viatjar a Berlín. ¿Saps que sols a Berlín hi ha… —consultà els seus apunts— 43 quilòmetres de prestatges amb expedients i que amb els d’altres seus fan 111 quilòmetres, amb —continuava llegint— 41 milions de fitxes, quasi dos milions de fotos, negatius i diapositives, i milers de pel·lícules, vídeos i àudios? I encara queden 15.000 sacs de papers romputs que un equip de, sobretot dones, fa anys que intenten recompondre? Les dones puzzle les anomenen. I qualsevol pot demanar accedir al seu expedient.
—ldò just com aquí, eh? »
La València de Rafa Lahuerta
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela on Mai 21, 2023
Rafa Lahuerta Yúfera, Noruega,
Llibres de la Drassana, València: 2020
A Noruega no se li pot negar l’ambició. Concebuda com la gran novel·la d’una València castissa i ja desapareguda, explica la historia d’Albert Sanchis, el vincle de la seva família amb el mercat del Trench, la humilitat de la vida al barri, el flirteig dels amics amb la delinqüència, la prostitució, la droga, al incapacitat per establir una relació amorosa estable, la negociació del talent propi i l’obsessió mai aconseguida de convertir-se en escriptor, la malaltia… El text està ple de moments magnífics i reflexions interessants, però tot sovint he tingut la sensació que la mateixa exuberància del text li juga en contra. Lectura molt recomanable..
«Escriure era una bona teràpia personal, però res més. Si alguna cosa sobrava eren llibres, històries, escriptors. Com a passatemps íntim per a no acabar borratxo en els bars era una opció passable; com a aposta professional només podia generar-me frustració. Si ho haguera comprés abans m’hauria estalviat molts disgustos. Amb l’ego davall control hauria sabut direccionar millor eixes virtuts modestes que, estant dins meu, jo pensava que havia d’exhibir a tota costa d’una manera artística. Però això ho vaig aprendre massa tard. Vaig aprendre tard que la vanitat mal gestionada està en l’origen de totes les nostres desgràcies i que desfer-se d’eixe llast és l’únic cel que realment val la pena assolir, encara que la seua recompensa siga la invisibilitat, l’anonimat, el lent aprenentatge de certa decepció.»
«Fugint d’eixa mascarada volguí creurem artista, escriptor, promesa de novel·lista. Per a què, si ja sabia que la literatura havia sigut fagocitada per la indústria de l’entreteniment? Per a què, si ja sabia que l’oci era el revers lúdic de la insatisfacció, el còmplice necessari per a esmortir de manera més o menys judiciosa la perversió institucionalitzada? Per a què, dis-me, per a què? Per vanitat, home, per vanitat! La vanitat és la carlota dels bovos útils, un motoret pensat per a deixar en evidència els ionquis de l’ego. Eixa geometria delirant es manifesta en l’afany de reconeixement, en la pompa de les estàtues, en la busca del somriure d’una nimfa que mai es fixaria en nosaltres. La ràbia acumulada m’obligava al narcisisme. Realment no volia millorar el món, jo només anhelava palmadetes a l’esquena, que algú tornara a voler-me com m’havia volgut Elena… Com si allò fora possible.»
Un retrato de las miserias de finales del franquismo
Posted by emilibayo in novela española on Mai 4, 2023
Empar Fernández, A la sombra del infierno.
Calambur Editorial, Barcelona: 2023
Empar Fernández es una narradora poderosa, de historias redondas y escritas con una prosa depurada como pocas. En A la sombra del infierno nos ofrece una trama inquietante sobre las angustias de un padre al que la viudedad y la miseria le empujan a abandonar a su hijo recién nacido a las puertas de un seminario i las peripecias y desventuras del chico hasta el reencuentro final. Un relato cargado de emotividad y buena prosa.
Espiritismo durante la Guerra Civil
Posted by emilibayo in novela española on Abril 8, 2023
Juan Ramón Biedma, Crisanta. Una novela de fantasmas durante la Guerra Civil.
Alianza Editorial. Madrid: 2023
Una extraña novela de ambientes turbios, crímenes cruentos y sesiones espiritistas con el trasfondo de Queipo de Llano sometiendo Sevilla. Muy recomendable.
Personajes muy potentes como Crisanta o el padre Juan Serrador.
«El padre Juan Serrador termina de abotonarse la sotana como el que concluye la más pesada de las cargas diarias y se deja caer sobre la cama. No termina de volver a acostumbrarse al peso y al engorro del ropón sagrado después de los años de capellán castrense vestido con el uniforme de la Legión.
Por eso, algunas noches, recupera sus ropas seglares y se pierde en esa otra vida que tan poco tiene que ver con todo aquello, una realidad que, como anteayer con el piloto alemán, ha estado más de una vez a punto de costarle un nuevo escándalo igual al que lo ha traído hasta aquí.»
Emili Bayo 
Comentaris recents