Després de la tempesta a La Ràpita

17 de març de 2023. Fotos Anabel Encontra

, , , ,

Deixa un comentari

Presentació de Després de la tempesta a Lleida

9 de febrer de 2023. Fotos António Galeote

, , ,

Deixa un comentari

La mirada al futur de Núria Perpinyà

Núria Perpinyà, Diatomea

La Magrana, Barcelona: 2022

«Quan hi ha un canvi de paradigma, costa d’acceptar-lo. Estem acostumats a un paisatge i no en sabem albirar cap d’altre. Si al segle XVII, algú hagués previst que, al XXII, s’instauraria l’afrofuturisme i que els homes de color durien les regnes del planeta, l’haurien cremat en una foguera. I si fa tres-cents anys, algú hagués predit que, al segle XXIII, la política estaria en mans de dones, no l’haurien cregut. I, tanmateix, el pacifisme i la voluntat de diàleg del gènere femení eren coneguts a bastament. Des que vostès governen, la violència és gairebé inexistent. La darrera guerra va ser fa seixanta-nou anys. Des d’aleshores, s’han eliminat els exèrcits. Vostès, il·lustríssimes governantes, van posar punt i final a l’era racial, militar i nacional. Entre moltes altres mesures, varen transferir el pressupost armamentístic a objectius educatius. El que avui és normal, abans era estrany.»

Deixa un comentari

Visita al CFA Maria Verdaguer de Figueres

A propòsit d’ Ampolles mig buides.

Amb el suport de la ILC.

,

Deixa un comentari

Visita Ins Joan Amigó

A propòsit del llibre Premonicions

Deixa un comentari

Canviar de pell

Aina Gatnau, Canviar de pell.

Ed. La Magrana. Barcelona: 2022.

Una primera novel·la interessant. Intimisme i esforç de superació d’una noia víctima dels prejudicis i el pes de la tradició patriarcal. De l’entorn rural a la vida cosmopolita en ple franquisme.

«Hi va haver un temps que només sota la manta em sentia protegida: no dormia de forma profunda, però almenys descansava i em sentia resguardada. El noi de qui estava enamorada em va deixar, per covard; la meva família, també. Dues formes de covardia; sortir del patró té un preu i no tothom el vol pagar, el pot pagar. No va ser fàcil. I què ho és? Seguir el que et marquen com la mula que només veu el que té davant o ser com el vent i anar on vulguis sense saber on?»

, , ,

Deixa un comentari

Traïdors i covards, 25è aniversari

El dia 16 d’abril es compleix el 25è aniversari de la presentació a Lleida de la meva primera novel·la, Traïdors i covards (Empúries, B. 1997). Va ser probablement un dels dies més emocionants de la meva vida. Era un dijous lluminós i la sala d’actes de l’efímera llibreria Jabs es trobava molt plena. Molts amics i moltes amigues. Molts curiosos. L’Annabel aguantava en braços el nostre Tomàs, de cinc mesos d’edat. M’estaven passant tantes coses! El Pere Rovira i el Xavier Macià van donar la benvinguda al llibre amb paraules amables i jo, nerviós com poques vegades, em vaig sentir per primera vegada escriptor. Després han vingut moltes altres novel·les i escrits, però les primeres vegades són les que més costa d’oblidar. Vint-i-cinc anys. Qui ho havia de dir!

, , ,

Deixa un comentari

Será nuestro secreto, la última novela de Empar Fernández

Empar Fernández, Será nuestro secreto.

Ed. Alrevés, Barcelona: 2022.

Una magnífica novela negra escrita con una prosa deliciosa.

«Tedesco baja del autobús dos paradas antes de la que queda más cerca de su casa. Prefiere caminar unos minutos, aunque el relente del anochecer le obligue a avanzar encogido y con la cabeza medio oculta por las solapas del abrigo. Como una vieja tortuga, piensa al encorvarse todavía más y encoger el cuello. Como un animal longevo que pierde facultades. Con los sesenta a la vuelta de la esquina, se siente viejo y desalentado.

A veces, en los malos días como el que acaba, el policía piensa en sí mismo como en un farsante, en un inútil. Hace días leyó algo sobre el síndrome del impostor, que consiste en experimentar la certidumbre de que los logros personales no son el resultado del empleo de las propias capacidades, sino de la buena fortuna, de inexplicables golpes de suerte. Dada la incapacidad para avanzar en el caso, Mauricio Tedesco se siente un impostor a sueldo de la ciudadanía».

, , ,

Deixa un comentari

La mort lenta

Xavier Mas Craviotto, La mort lenta.

L’altra editorial, Barcelona: 2019.

Premi Documenta 2018

«…potser entendran que hi ha més d’un tipus de mort, i que la mort física, la del cos, és una de tantes altres. I és la que ens fa més por. És la que fa que visquem en un estat d’alerta permanent perquè, qualsevol dia, la mateixa vida ens ho pot prendre tot. Però hi ha una altra mort. Una mort imperceptible, tèbia. La mort lenta. La mort de tot allò que no és matèria. L’esllanguiment del que, a mesura que existim, va apagant-se al nostre voltant i a dins nostre. La mort de les coses tal com les coneixem. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit».

«Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàvers d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin. l l’amor dels pares va començar a morir-se molt aviat. Però van arrossegar el cadàver fins al final, fins que ells mateixos també van ser cadàvers. Va ser la Lena qui m’ho va dir. Havíem tornat de l’enterrament. Anàvem vestits de negre. La casa era molt buida. I silenciosa. L’aire feia nosa, perquè l’aire era l’absència d’alguna cosa que ja no hi va ser més. I m’ho va dir amb una veu prima com un fil. Em va mirar, molt trista, i m’ho va dir. No puc parar de pensar que els pares s’han mort sense estimar-se.»

 «l’Aram i la Lena han comprovat que el temps és com un vent que desgasta la vida, com una aigua que erosiona les pedres del riu i se n’emporta els sediments, ben lluny, fins al mar. Que han arribat a un punt de la vida que han llegit tants llibres, i vist tantes pel·lícules, i escoltat tantes cançons, i conegut tantes persones, i tingut tantes converses, i anat a tants concerts i obres de teatre i musicals, i contemplat tants paisatges i tants monuments i tantes catedrals i tants quadres i escultures i edificis, que mai més res els semblarà prou gran, prou sublim, prou excels, prou impactant per perdre el senderi, prou emocionant per fer-los plorar, prou espectacular per fer-los estremir. Tenen la sensació que, només de sentir el principi, ja coneixen tots els finals. Ja coneixen a tothom, amb els seus drames i les seves tragèdies, com si les persones es repetissin, com si haguessin sentit les seves històries milers de vegades i les coneguessin a la perfecció. Ja coneixen cada detall, cada gest, cada mirada, cada paraula, cada cosa. Han entès que arriba un dia en què tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure. I noten que allò que colpeix costa molt més de trobar que quan estaven descobrint el món, perquè tenen la impressió que allò ja ho han vist, que tot es repeteix infinites vegades fins a la sacietat i que tot és un cercle que gira sobre ell mateix, i ells són al mig, veient passar per davant sempre les mateixes coses, les mateixes cares, les mateixes històries, les mateixes vides. I només de pensar en tota la vida que els queda per endavant, senten un esgotament espès i feixuc».

, ,

Deixa un comentari

Viatge a l’oblit.

Xavi Ballester, Viatge a l’oblit.

Pagès Editors, Lleida: 2022.

Les façanes terroses dels edificis estan atapeïdes de finestres i balcons d’on hi penja roba estesa. El sol joguineja amb les peces de roba i s’hi reverbera. Darrere de cadascuna d’aquestes finestres i balcons hi ha una vida secreta, amagada. La roba estesa, ben neta i eixugant-se al sol, n’és la prova. Entre els llençols i les samarretes blanques, les camises beix i els pantalons foscos, hi destaca un vestit de dona, acolorit i vaporós, que la brisa fa voleiar més que les altres peces de roba en una dansa solitària. L’observo, el vestit deleja per alçar el vol però les pinces de fusta que el subjecten al fil d’estendre li ho impedeixen. Un cop de vent em fa tancar els ulls. M’hi ha entrat pols. El ventijol humit m’omple el nas d’una flaire rància i amarga de pixats.

, ,

Deixa un comentari