Mals pensaments i altres animals de companyia
Posted by emilibayo in Uncategorized on Juliol 30, 2020
M. Dolors Coll Magrí, Mals pensaments i altres animals de companyia.
La Garúa Libros-Tanit, Barcelona: 2020.
Fotos Antònio Galeote
BILIS
¿Puc escridassar-te en groc, amargant,
quan el meu bramul ganyola aculat
contra la tàpia trista, i impotent
tira coces a tort per fer la guitza?
El chico de las bobinas, al estilo Juan Marsé
Posted by emilibayo in novela española on Juny 20, 2020
Pere Cervantes, El chico de las bobinas,
Destino, Barcelona: 2020
«A mis casi cincuenta arrastro un importante número de fracasos sentimentales. Y con el paso del tiempo la cosa no mejora. Ya no es que uno se vuelva más exigente con los demás, sino que se vuelve más tolerante consigo mismo, y esa tolerancia se convierte en comodidad, en una suerte de equilibrio que se solidifica y que, como tal, se hace inexpugnable. La soledad, como la tecnología, crea adicción.»
Bernardo Atxaga, Casas y tumbas
Posted by emilibayo in Uncategorized on Març 22, 2020
Bernardo Atxaga, Casas y tumbas.
Alfaguara: 2020
«No hay palabras que sean como el agua destilada, insustanciales, ajenas a la vida y al mundo. Podría parecer que aguja, palabra simple, hace referencia únicamente a una barra pequeña puntiaguda o a un tubito metálico cortado a bisel, pero basta pensar en la Bella Durmiente, o en las que se guardan en los dispensarios médicos, o en las que a veces se encuentran en los váteres de los bares, para tomar conciencia de su extensión y profundidad. ¿Y qué decir de los libros? Cientos de páginas, miles de palabras, millones de combinaciones posibles… No solo suponen un infinito virtual, como el que nos sugiere una milla de mar cuando nos ponemos a mirar desde el paseo marítimo, sino un infinito real, trasunto de todas las realidades de fuera y de dentro, del mundo y del alma.»
El tango de Dien Bien Phu
Posted by emilibayo in narrativa catalana on febrer 28, 2020
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu.
Ed. 62, Barcelona: 2020.
«El dubte era creuar o no la Frontera. I més endavant, tornar a l’Espanya o acceptar l’allotjament dels nostres benefactors filantròpics. Dues solucions dolentes. Uns joves de la 120a Brigada Mixta comentaven que els matarien aquella mateixa nit. Després de setmanes retrocedint, els seus rostres hieràtics mostraven que no tenien ni porta de sortida. Amb les barbes brutes i polsegoses, semblaven estàtues mòbils en el jardí de la mort. Alguns estaven ferits perquè els franquistes els havien bombardejat fins al límit de la frontera. El més jove contestava al seu company que no es preocupés, que tard o d’hora havia d’arribar el final. Amb cinisme, l’altre va assentir en un to profètic, “fins i tot les experiències més apassionants tenen un final”. S’ensumava que la pel·lícula acabaria de mala manera. »
Premoniciones
Posted by emilibayo in Emili Bayo on febrer 15, 2020
Por fin Premoniciones en las librerías.
Gran Luiselli
Posted by emilibayo in Uncategorized on febrer 15, 2020
Valeria Luiselli, Desierto sonoro,
Ed. Sexto Piso, Madrid: 2019
«Fantaseo con otras vidas -distintas, aunque tal vez no tan distintas de la mía-. Algunas personas, cuando sienten que su vida se ha estancado, dinamitan los puentes y comienzan de cero. Admiro a esa gente: mujeres que dejan a sus hombres, hombres que dejan a sus mujeres, gente capaz de detectar el momento en que esa vida, elegida tiempo atrás, ha llegado a su fin, a pesar de los planes para el futuro, a pesar de los niños que quizá tienen, a pesar de las próximas Navidades, la hipoteca que fırmaron, las vacaciones de verano reservadas, la familia y los amigos a quienes tendrán que dar explicaciones. Yo nunca he sido buena para eso: reconocer el final cuando llegó e irme a tiempo».
La mirada i la prosa impagables de Pere Rovira
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on Desembre 1, 2019
Pere Rovira, Música i pols. Un dietari.
Proa, Barcelona: 2019
La distinció entre escriure per plaer o a causa d’una obsessió maniàtica no té gaire sentit. Les dues posicions són perfectament compatibles, és més, jo diria que són inevitables. Totes les persones que hem escrit amb una constància quotidiana i hem acabat algun llibre sabem que hem arribat a fer-ho gràcies al plaer i a l’obsessió d’escriure. Ens hem divertit i hem oblidat el temps,i hem patit i ens hem fatigat i el temps ens ha caigut damunt. Les coses van aixi. I el més signiñcatiu de tot és que, un cop acabat el llibre, deixa d’interessar-nos i rarament ens el tornem a mirar. Contra el que de vegades he sentit comentar, el que compta no és haver escrit un llibre, sinó escriure’l, estar escrivint, vull dir. Això, és clar, si un vol ser escriptor. El cas dels diletants és diferent, em sembla que hi compta més la vanitat del producte, de tenir el llibre a les mans, de passejar-lo, de veure’l als aparadors de les llibreries.
Els versos inicials de Miquel Reverté
Posted by emilibayo in Uncategorized on Novembre 21, 2019
Sense adonar-me’n la vida va entrar en els versos
i ara no vol sortir.
S’ha demanat permís de residència i
he hagut pe posar-li un plat més a taula.
La mirada de Vicente Gallego
Posted by emilibayo in Uncategorized on Novembre 18, 2019
Vicente Gallego, A pájaros y migas,
Visor Libros, Madrid, 2019.
Dos aguas
Altas cumbres
que borra
una luz de cal viva
laderas campos rojos
el olivar vestido
de plata por el viento
fortuna de bancales
de cornejas y urracas
de estos troncos
quemados
de estas tierras
talladas por el hueso
de los climas
cómo no enamorarse
al paso de caminos
que nos hallaban mudos
ya casi transparentes
de sol piedras y cielo.
El cor heretge d’Aina Garcia Carbó
Posted by emilibayo in Uncategorized on Novembre 13, 2019
PLAENTS SEGONS DE SEDA
Comentaris recents