Reseña de Tan tuyo como tu muerte

En Brownie y sus cosas

http://blogdelpastelitobrownie.blogspot.com.es/2017/03/tan-tuyo-como-tu-muerte-emili-bayo.html

 

Deixa un comentari

“Plaques, escriptors i tornavisos”, article d’Anna Sàez

Article anna 1

Segre (17/03/2017)

http://www.segre.com/noticies/opinio/retrovisor/2017/03/17/plaques_escriptors_tornavisos_14445_1119.html

 

,

Deixa un comentari

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma

Una magnífica narración que tiene tanto de costumbrismo como de novela negra. Una lectura muy recomendable que recupera la historia oscura de la costa barcelonesa de los noventa.

,

Deixa un comentari

Azul marino, de Rosa Ribas y Sabine Hofmann

Una magnífica historia que completa el retrato de una Barcelona de finales de los años cincuenta. Una lectura muy recomendable.

 

azul-marino

Deixa un comentari

Poesia catalana avui 2000-2015

9788494537028

    Ponències del 2n Encontre d’escriptors i crítics a les Garrigues, centrat en la poesia catalana dels últims anys. Articles d’Eduard Batlle, Àlex Broch, Lluís Calvo, Marta Font, Xavier Macià, Àngels Marzo, Pere Pena, Jaume C. Pons Alorda, Marc Romera i Josep Maria Sala-Valldaura. Edició d’Àlex Broch i Joan Cornudella.

Deixa un comentari

La nit de les oques

    Eduard Roure, La nit de les oques. Viena Edicions, Barcelona: 2016.

    25è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa.

9788483309179

Notes de lectura

.- El protagonista és un home que, a punt d’arribar als 40 anys, es troba enfonsat en una llarga depressió que l’ha portat a aprimar-se fins a un extrem de difícil retorn i a aïllar-se fins al punt de comptar només amb el suport de la mare i d’una abnegada amant.

   La narració té la forma d’un quadern de notes adreçat a una segona persona femenina de la qual anem descobrint detalls a poc a poc. Aquesta destinatària enigmàtica és en el fons una de les claus de la narració, per la seva omnipresència i perquè simbolitza la necessitat d’exterioritzar el complex i ric món interior del narrador, que s’acusa de portar la màscara de cínic informat i culte, però que en realitat es mostra com una persona observadora, i intel·ligent, però desorientada…

   Aquesta és una novel·la que reflexiona sobre les trampes de la vida: la soledat, la insatisfacció, l’abandó de persones que estimem… Però també suposa una reflexió sobre allò que ens reconcilia amb l’existència: l’amor, la fidelitat, fins i tot la natura.

.- Tècnicament, la novel·la té diversos elements interessants.

  D’una banda, la renuncia deliberada a una narració ordenada temporalment. El narrador comença explicant els anys d’estudi quan els amics van decidir anomenar-lo “Llanut” per l’exuberància i forma del cabell; després repassa la relació amb la Sílvia, la jove i abnegada amant; tot seguit sabem de l’inici de la relació amb la interlocutora, a qui espiava des de la finestra de casa; a continuació sabem de la relació actual amb la mare i descobrirem la vida a les colònies de l’estiu, i la vida d’universitari i la vida matrimonial… I així anem repassant la història vital del narrador a còpia de salts temporals que segurament molestaran a una mena de lector, però que en realitat constitueixen un recurs constructiu vital en aquest cas. El desordre cronològic serveix per retratar fidelment el món tancat, opressiu i tortuós del protagonista.

   D’altra banda, la narració juga contínuament amb símbols que el lector haurà d’interpretar: des de les oques que donen títol al llibre, fins al paisatge pirinenc o un personatge de naturalesa fàustica que apareix com un fantasma relacionat amb la mort d’alguns dels personatges de l’obra.

.- L’autor ens ofereix el contrast entre la vida a ciutat, malaltissa, turmentada, plena d’amenaces i desencisos, davant les escapades a muntanya, divertides, felices i que tindran uns efectes purificadors i terapèutics…

.- La llengua. Una de les característiques que sorprendrà a qui no conegui les anteriors novel·les de l’Eduard o qui només el conegui a través dels articles periodístics és l’exuberància de la seva llengua, tremendament rica i d’una precisió quirúrgica.

   Una lectura molt recomanable.

Deixa un comentari

Foc verd

22_Portada Foc

«Probablement tenir fills és la catàstrofe sentimental més desproporcionada: ells mai no t’estimaran incondicionalment com tu els estimes» (pàg.133)

Jordi de Manuel, Foc verd, Alrevès. Col. “Crims.cat”, Barcelona: 2016.

 

, ,

Deixa un comentari