Archive for category Uncategorized

Charles Bukowski, La enfermedad de escribir.

Anagrama, Barcelona: 2020.

Algunas de las perlas de Bukowski en La enfermedad de escribir:

.- Ya tengo 34 años. Si no triunfo antes de los 60, me daré un plazo de 10 años más.

.- Es normal escribir poesía a los 23, pero si sigues haciéndolo a los 43 significa que no estás del todo bien de la cabeza, pero no pasa nada…

.- al fin y al cabo, una vez que has acabado el poema no eres más que un comercial cobarde…

, ,

Deixa un comentari

Una traducció imprescindible

Charles Baudelaire, Les flors del mal.

Traducció i edició de Pere Rovira

Proa, Barcelona: 2021

ESPLÍN

Quan pesant, com de plom, el cel baix s’apilona
damunt de l’esperit pres pel tedi més llarg
i, abraçant l’horitzó que es veu a la rodona,
ens aboca un jorn negre i com les nits amarg;


quan la terra se’ns torna una masmorra humida,
on l’Esperança, igual que els tímids ratpenats,
fuig colpejant els murs amb l’ala esporuguida
i topant amb el cap als cabirons corcats;

quan la pluja amb immenses ruixades rabioses
vol imitar els barrots d’una vasta presó
i un poble silenciós d’aranyes fastigoses
para als nostres cervells les xarxes de tristor,

de sobte, unes campanes voltegen amb gran fúria
i llencen cap al cel un espantós udol,
com esperits errants i de naixença espúria,
que gemeguen tossuts buscant algun consol.

—l llargs carros de morts, sens tambors ni complanta,
em desfilen per l’ànima; l’Esper plora, covard,
i l’Angoixa, cruel i despòtica, planta
al meu crani inclinat el seu negre estendard.

,

Deixa un comentari

La mirada àcida de Miquel de Palol

Miquel de Palol, Copèrnic

Ed. Proa, Barcelona: 2021

«Detesto profundament la mandra intel·lectual dels qui no saben fer altra cosa que anar als extrems, dels visceralment contraris a la ponderació i el matís, les coses són una meravella o una merda, quan es parla d’algú, o és un geni (o un sant), o un imbècil.»

«Vaig construir un refugi que va resultar força efectiu en la paradoxa del profeta: quan surt un dient que la societat és un desastre, que els mediocres són exaltats i els talentosos castigats (polítics inútils i lladres, premsa mentiders, estupidesa, ignorància i gregarisme fomentats en detriment d’integritat i coneixement), tothom sense excepció s’hi entusiasma i ho aplaudeix. No es troba ningú estúpid ell mateix, ignorant, inútil o llepaculs, tothom imagina que si s’establís un barem universal d’eficàcia intel·lectual en sortiria beneficiat. Donant per feta l’honestedat sentimental de tots, com és que la societat presenta de forma tan general i objectiva trets d’ignorància, ineptitud, ceguesa afectiva? Un efecte substancial de la combinació de tants trets nefastos és justament la pulsió de patir-los, de no reconeixe’ls en un mateix i enardir-se quan algú en fa blasme i xurriacada atribuint-los a d’altres. Vam arribar a bon port quan de l’acord ja no se’n podia extreure res més.»

Deixa un comentari

21 días de ira

David Casals-Roma, 21 días de ira.

Tierra Trivium, Madrid: 2019.

«Fue un momento de felicidad. Lo supo porque duró poco. Sus padres abrazados dentro de la tienda, tan cerca el uno del otro que no se distinguían. Su hermano y ella solos bajo un cielo perfecto e infinito. Y una luciérnaga solitaria recordándoles que la felicidad no era un estado de ánimo, sino la capacidad para olvidar lo que se ha vivido y lo que queda por vivir».

Deixa un comentari

Mirades i espectres

Joan Barceló i Cullerés, Mirades i espectres.

Edició i pròleg d’Andratx Badia-Escolà.

Ed. Fonoll. Juneda: 2020.

«Dissabte arran de nit encetada, les parelles dandaires inunden els carrers, són una glopada de passes sota la lluna tèrbola. Vora la Serra Roja, però, una llum d’espelma tintinege i s’encén i no vol apagà’s i fa veure com si es morís i reprèn l’alè i no diu res de res. La Florero hi cunye, a la seua llum. Escalfe amb un pot de llauna ennegrida la resta d’una cassola de tros que li ha donat l’Alexandre quan tornae de podar. L’ Alexandre mai no dixe el tros ni que el món s’esberlo: diuen que hi va a buscar el bocinet de vida cada dia, entre els terrossos.

Los caragols, xopats de brou de conill, suren damunt del pot amb los cigrons i els trossos de corna renegrida. S’ho empasse sense mastegar, sense dents, xuclant amb la rialla los padellassos d’estofat al punt just del paladar. Piquen com ens mala coça de somera, a fe del diable! Però li fan empassar tot lo fred i les entranyes se li rostixen amb lo pebre i el carolet i al cap de no poc res una baferada de sang li puge a les galtes, li fa rebotir les temples, li il•lumine els ulls. Despoés, un callòs de truita de carxofa de fa dies qui-sap-quants li fa maleir que la Maria de cal Pambarra, que l’ha fregida, hajo fe uns talls tan grossassos i no hajo bullit la verdura perquè es dixe la boca plena de filets que no païx ni una berra. I de postres unes aurelletes que los àngels hi canten, manospa!, unes aurelletes amb mel que haurien fet agafar dentetes a tots los picamosques del secà: llaminadures de qui té sempre un budell buit per la dolçor, matalàs on la llengua es desfà i s’adorm i s’estire i s’arronse.

La Florero celebre lo Carnestoltes goitant per entre els forats de tres parets de fang del seu cobert lo poble mullat de música. I la seua rialla és tota la festa en un sol gest.»

Impressiona la capacitat fabuladora d’un Joan Barceló tan jove. Va morir amb només 25 anys. Fa esgarrifança pensar la quantitat de llibres fabulosos que devia portar al cap i que mai no va arribar a escriure. A Mirades i espectres, a més, sorprèn l’opció lingüística local, en un moment en què tot s’havia d’ajustar a la norma.

, ,

Deixa un comentari

La ciudad de la furia

Ernesto Mallo, La ciudad de la furia, Siruela, Madrid: 2021.

«…¿ya no soy el boludito ignorante que fui. Los libros me enseñaron muchas cosas del mundo de mierda donde vivimos. Pero lo más importante: me enseñaron quién soy y me enseñaron que hay que dar a los demás. ¿Vos qué les das a los tuyos? Educación. ¿Qué educación, esa que los hace buenos esclavos? Eso no es educación, es domesticación. Vos te pasaste al otro bando, ¿A qué bando? El de los explotadores. ¿Quiénes son? Los que nunca se ocuparon de la pobreza. A los que nunca les importamos. Nosotros encontramos la única manera de escapar de la miseria: la droga. Ahora nosotros somos ricos y ellos, los que vos servís, están muertos de miedo. Ellos nos persiguen con su policía y su sistema penal, pero nosotros ya no somos los explotados sumisos, somos una masa cultivada en el barro, analfabetos diplomados en las cárceles. Vos sos de los que quieren cambiar el mundo sin darse cuenta de que el mundo ya cambió. ¿Ah, sí?, no habrá sido para mejor. ¿Qué es mejor, Palanca, y para quién? Para nosotros es mejor, la droga es una posibilidad, una salida. Esta es la era de la posmiseria que generó una cultura asesina, la misma de siempre, pero ahora las víctimas no somos solamente los pobres, ¿entendés? Ahora tenemos dinero y el dinero nos proporciona tecnología, tenemos teléfonos celulares, satélites, internet, armas modernas. Y somos muchos. Y no tenemos miedo a morir».

, , ,

Deixa un comentari

La divina comedia de Oscar Wilde

de Javier de Isusi

Una preciosa revisión de los últimos días de Oscar Wilde. Premio Nacional del Cómic 2020

,

Deixa un comentari

PREMI MENJALLIBRES 2021

9 de febrer

Sessió amb alumnes dels instituts de Vilanova i la Geltrú. Un luxe poder parlar en aquests temps de pandèmia a un auditori de lectors atents i interessats.

, ,

Deixa un comentari

Mals pensaments i altres animals de companyia

M. Dolors Coll Magrí, Mals pensaments i altres animals de companyia.

La Garúa Libros-Tanit, Barcelona: 2020.

Fotos Antònio Galeote

BILIS
¿Puc escridassar-te en groc, amargant,
quan el meu bramul ganyola aculat
contra la tàpia trista, i impotent
tira coces a tort per fer la guitza?

 

, ,

Deixa un comentari

Bernardo Atxaga, Casas y tumbas

Bernardo Atxaga, Casas y tumbas.

Alfaguara: 2020

9788420419374

«No hay palabras que sean como el agua destilada, insustanciales, ajenas a la vida y al mundo. Podría parecer que aguja, palabra simple, hace referencia únicamente a una barra pequeña puntiaguda o a un tubito metálico cortado a bisel, pero basta pensar en la Bella Durmiente, o en las que se guardan en los dispensarios médicos, o en las que a veces se encuentran en los váteres de los bares, para tomar conciencia de su extensión y profundidad. ¿Y qué decir de los libros? Cientos de páginas, miles de palabras, millones de combinaciones posibles… No solo suponen un infinito virtual, como el que nos sugiere una milla de mar cuando nos ponemos a mirar desde el paseo marítimo, sino un infinito real, trasunto de todas las realidades de fuera y de dentro, del mundo y del alma.»

, ,

Deixa un comentari