«Sempre havia pensat que les esplanades em semblaven angoixants per efecte del meu cor. Jo estava angoixada i la falta de límits del paisatge em deixava sola amb aquell desfici fosc. La terra era un escenari on projectar amb narcisisme el meu estat d’ànim. […] La terra dura i ampla se m’havia posat a dins abans que hi hagués pogut posar paraules. I com fan els ocells, que adapten el plomatge al bosc on es troben, ella i jo també érem indestriables.
Què és, el paisatge? Segurament el que esperem trobar en un lloc abans d’anar-hi. Una idea que recull els prejudicis dels forasters —que neixen de les seves necessitats i es difonen de mil maneres durant dècades de cultura—.»
Emili Bayo 