Arxivar per Abril de 2022

Visita al CFA Maria Verdaguer de Figueres

A propòsit d’ Ampolles mig buides.

Amb el suport de la ILC.

,

Deixa un comentari

Visita Ins Joan Amigó

A propòsit del llibre Premonicions

Deixa un comentari

Canviar de pell

Aina Gatnau, Canviar de pell.

Ed. La Magrana. Barcelona: 2022.

Una primera novel·la interessant. Intimisme i esforç de superació d’una noia víctima dels prejudicis i el pes de la tradició patriarcal. De l’entorn rural a la vida cosmopolita en ple franquisme.

«Hi va haver un temps que només sota la manta em sentia protegida: no dormia de forma profunda, però almenys descansava i em sentia resguardada. El noi de qui estava enamorada em va deixar, per covard; la meva família, també. Dues formes de covardia; sortir del patró té un preu i no tothom el vol pagar, el pot pagar. No va ser fàcil. I què ho és? Seguir el que et marquen com la mula que només veu el que té davant o ser com el vent i anar on vulguis sense saber on?»

, , ,

Deixa un comentari

Traïdors i covards, 25è aniversari

El dia 16 d’abril es compleix el 25è aniversari de la presentació a Lleida de la meva primera novel·la, Traïdors i covards (Empúries, B. 1997). Va ser probablement un dels dies més emocionants de la meva vida. Era un dijous lluminós i la sala d’actes de l’efímera llibreria Jabs es trobava molt plena. Molts amics i moltes amigues. Molts curiosos. L’Annabel aguantava en braços el nostre Tomàs, de cinc mesos d’edat. M’estaven passant tantes coses! El Pere Rovira i el Xavier Macià van donar la benvinguda al llibre amb paraules amables i jo, nerviós com poques vegades, em vaig sentir per primera vegada escriptor. Després han vingut moltes altres novel·les i escrits, però les primeres vegades són les que més costa d’oblidar. Vint-i-cinc anys. Qui ho havia de dir!

, , ,

Deixa un comentari

Será nuestro secreto, la última novela de Empar Fernández

Empar Fernández, Será nuestro secreto.

Ed. Alrevés, Barcelona: 2022.

Una magnífica novela negra escrita con una prosa deliciosa.

«Tedesco baja del autobús dos paradas antes de la que queda más cerca de su casa. Prefiere caminar unos minutos, aunque el relente del anochecer le obligue a avanzar encogido y con la cabeza medio oculta por las solapas del abrigo. Como una vieja tortuga, piensa al encorvarse todavía más y encoger el cuello. Como un animal longevo que pierde facultades. Con los sesenta a la vuelta de la esquina, se siente viejo y desalentado.

A veces, en los malos días como el que acaba, el policía piensa en sí mismo como en un farsante, en un inútil. Hace días leyó algo sobre el síndrome del impostor, que consiste en experimentar la certidumbre de que los logros personales no son el resultado del empleo de las propias capacidades, sino de la buena fortuna, de inexplicables golpes de suerte. Dada la incapacidad para avanzar en el caso, Mauricio Tedesco se siente un impostor a sueldo de la ciudadanía».

, , ,

Deixa un comentari