Archive for category narrativa catalana

La mirada al futur de Núria Perpinyà

Núria Perpinyà, Diatomea

La Magrana, Barcelona: 2022

«Quan hi ha un canvi de paradigma, costa d’acceptar-lo. Estem acostumats a un paisatge i no en sabem albirar cap d’altre. Si al segle XVII, algú hagués previst que, al XXII, s’instauraria l’afrofuturisme i que els homes de color durien les regnes del planeta, l’haurien cremat en una foguera. I si fa tres-cents anys, algú hagués predit que, al segle XXIII, la política estaria en mans de dones, no l’haurien cregut. I, tanmateix, el pacifisme i la voluntat de diàleg del gènere femení eren coneguts a bastament. Des que vostès governen, la violència és gairebé inexistent. La darrera guerra va ser fa seixanta-nou anys. Des d’aleshores, s’han eliminat els exèrcits. Vostès, il·lustríssimes governantes, van posar punt i final a l’era racial, militar i nacional. Entre moltes altres mesures, varen transferir el pressupost armamentístic a objectius educatius. El que avui és normal, abans era estrany.»

Deixa un comentari

Visita al CFA Maria Verdaguer de Figueres

A propòsit d’ Ampolles mig buides.

Amb el suport de la ILC.

,

Deixa un comentari

Canviar de pell

Aina Gatnau, Canviar de pell.

Ed. La Magrana. Barcelona: 2022.

Una primera novel·la interessant. Intimisme i esforç de superació d’una noia víctima dels prejudicis i el pes de la tradició patriarcal. De l’entorn rural a la vida cosmopolita en ple franquisme.

«Hi va haver un temps que només sota la manta em sentia protegida: no dormia de forma profunda, però almenys descansava i em sentia resguardada. El noi de qui estava enamorada em va deixar, per covard; la meva família, també. Dues formes de covardia; sortir del patró té un preu i no tothom el vol pagar, el pot pagar. No va ser fàcil. I què ho és? Seguir el que et marquen com la mula que només veu el que té davant o ser com el vent i anar on vulguis sense saber on?»

, , ,

Deixa un comentari

Traïdors i covards, 25è aniversari

El dia 16 d’abril es compleix el 25è aniversari de la presentació a Lleida de la meva primera novel·la, Traïdors i covards (Empúries, B. 1997). Va ser probablement un dels dies més emocionants de la meva vida. Era un dijous lluminós i la sala d’actes de l’efímera llibreria Jabs es trobava molt plena. Molts amics i moltes amigues. Molts curiosos. L’Annabel aguantava en braços el nostre Tomàs, de cinc mesos d’edat. M’estaven passant tantes coses! El Pere Rovira i el Xavier Macià van donar la benvinguda al llibre amb paraules amables i jo, nerviós com poques vegades, em vaig sentir per primera vegada escriptor. Després han vingut moltes altres novel·les i escrits, però les primeres vegades són les que més costa d’oblidar. Vint-i-cinc anys. Qui ho havia de dir!

, , ,

Deixa un comentari

La mort lenta

Xavier Mas Craviotto, La mort lenta.

L’altra editorial, Barcelona: 2019.

Premi Documenta 2018

«…potser entendran que hi ha més d’un tipus de mort, i que la mort física, la del cos, és una de tantes altres. I és la que ens fa més por. És la que fa que visquem en un estat d’alerta permanent perquè, qualsevol dia, la mateixa vida ens ho pot prendre tot. Però hi ha una altra mort. Una mort imperceptible, tèbia. La mort lenta. La mort de tot allò que no és matèria. L’esllanguiment del que, a mesura que existim, va apagant-se al nostre voltant i a dins nostre. La mort de les coses tal com les coneixem. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit».

«Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàvers d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin. l l’amor dels pares va començar a morir-se molt aviat. Però van arrossegar el cadàver fins al final, fins que ells mateixos també van ser cadàvers. Va ser la Lena qui m’ho va dir. Havíem tornat de l’enterrament. Anàvem vestits de negre. La casa era molt buida. I silenciosa. L’aire feia nosa, perquè l’aire era l’absència d’alguna cosa que ja no hi va ser més. I m’ho va dir amb una veu prima com un fil. Em va mirar, molt trista, i m’ho va dir. No puc parar de pensar que els pares s’han mort sense estimar-se.»

 «l’Aram i la Lena han comprovat que el temps és com un vent que desgasta la vida, com una aigua que erosiona les pedres del riu i se n’emporta els sediments, ben lluny, fins al mar. Que han arribat a un punt de la vida que han llegit tants llibres, i vist tantes pel·lícules, i escoltat tantes cançons, i conegut tantes persones, i tingut tantes converses, i anat a tants concerts i obres de teatre i musicals, i contemplat tants paisatges i tants monuments i tantes catedrals i tants quadres i escultures i edificis, que mai més res els semblarà prou gran, prou sublim, prou excels, prou impactant per perdre el senderi, prou emocionant per fer-los plorar, prou espectacular per fer-los estremir. Tenen la sensació que, només de sentir el principi, ja coneixen tots els finals. Ja coneixen a tothom, amb els seus drames i les seves tragèdies, com si les persones es repetissin, com si haguessin sentit les seves històries milers de vegades i les coneguessin a la perfecció. Ja coneixen cada detall, cada gest, cada mirada, cada paraula, cada cosa. Han entès que arriba un dia en què tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure. I noten que allò que colpeix costa molt més de trobar que quan estaven descobrint el món, perquè tenen la impressió que allò ja ho han vist, que tot es repeteix infinites vegades fins a la sacietat i que tot és un cercle que gira sobre ell mateix, i ells són al mig, veient passar per davant sempre les mateixes coses, les mateixes cares, les mateixes històries, les mateixes vides. I només de pensar en tota la vida que els queda per endavant, senten un esgotament espès i feixuc».

, ,

Deixa un comentari

Viatge a l’oblit.

Xavi Ballester, Viatge a l’oblit.

Pagès Editors, Lleida: 2022.

Les façanes terroses dels edificis estan atapeïdes de finestres i balcons d’on hi penja roba estesa. El sol joguineja amb les peces de roba i s’hi reverbera. Darrere de cadascuna d’aquestes finestres i balcons hi ha una vida secreta, amagada. La roba estesa, ben neta i eixugant-se al sol, n’és la prova. Entre els llençols i les samarretes blanques, les camises beix i els pantalons foscos, hi destaca un vestit de dona, acolorit i vaporós, que la brisa fa voleiar més que les altres peces de roba en una dansa solitària. L’observo, el vestit deleja per alçar el vol però les pinces de fusta que el subjecten al fil d’estendre li ho impedeixen. Un cop de vent em fa tancar els ulls. M’hi ha entrat pols. El ventijol humit m’omple el nas d’una flaire rància i amarga de pixats.

, ,

Deixa un comentari

La mirada àcida de Miquel de Palol

Miquel de Palol, Copèrnic

Ed. Proa, Barcelona: 2021

«Detesto profundament la mandra intel·lectual dels qui no saben fer altra cosa que anar als extrems, dels visceralment contraris a la ponderació i el matís, les coses són una meravella o una merda, quan es parla d’algú, o és un geni (o un sant), o un imbècil.»

«Vaig construir un refugi que va resultar força efectiu en la paradoxa del profeta: quan surt un dient que la societat és un desastre, que els mediocres són exaltats i els talentosos castigats (polítics inútils i lladres, premsa mentiders, estupidesa, ignorància i gregarisme fomentats en detriment d’integritat i coneixement), tothom sense excepció s’hi entusiasma i ho aplaudeix. No es troba ningú estúpid ell mateix, ignorant, inútil o llepaculs, tothom imagina que si s’establís un barem universal d’eficàcia intel·lectual en sortiria beneficiat. Donant per feta l’honestedat sentimental de tots, com és que la societat presenta de forma tan general i objectiva trets d’ignorància, ineptitud, ceguesa afectiva? Un efecte substancial de la combinació de tants trets nefastos és justament la pulsió de patir-los, de no reconeixe’ls en un mateix i enardir-se quan algú en fa blasme i xurriacada atribuint-los a d’altres. Vam arribar a bon port quan de l’acord ja no se’n podia extreure res més.»

Deixa un comentari

Mirades i espectres

Joan Barceló i Cullerés, Mirades i espectres.

Edició i pròleg d’Andratx Badia-Escolà.

Ed. Fonoll. Juneda: 2020.

«Dissabte arran de nit encetada, les parelles dandaires inunden els carrers, són una glopada de passes sota la lluna tèrbola. Vora la Serra Roja, però, una llum d’espelma tintinege i s’encén i no vol apagà’s i fa veure com si es morís i reprèn l’alè i no diu res de res. La Florero hi cunye, a la seua llum. Escalfe amb un pot de llauna ennegrida la resta d’una cassola de tros que li ha donat l’Alexandre quan tornae de podar. L’ Alexandre mai no dixe el tros ni que el món s’esberlo: diuen que hi va a buscar el bocinet de vida cada dia, entre els terrossos.

Los caragols, xopats de brou de conill, suren damunt del pot amb los cigrons i els trossos de corna renegrida. S’ho empasse sense mastegar, sense dents, xuclant amb la rialla los padellassos d’estofat al punt just del paladar. Piquen com ens mala coça de somera, a fe del diable! Però li fan empassar tot lo fred i les entranyes se li rostixen amb lo pebre i el carolet i al cap de no poc res una baferada de sang li puge a les galtes, li fa rebotir les temples, li il•lumine els ulls. Despoés, un callòs de truita de carxofa de fa dies qui-sap-quants li fa maleir que la Maria de cal Pambarra, que l’ha fregida, hajo fe uns talls tan grossassos i no hajo bullit la verdura perquè es dixe la boca plena de filets que no païx ni una berra. I de postres unes aurelletes que los àngels hi canten, manospa!, unes aurelletes amb mel que haurien fet agafar dentetes a tots los picamosques del secà: llaminadures de qui té sempre un budell buit per la dolçor, matalàs on la llengua es desfà i s’adorm i s’estire i s’arronse.

La Florero celebre lo Carnestoltes goitant per entre els forats de tres parets de fang del seu cobert lo poble mullat de música. I la seua rialla és tota la festa en un sol gest.»

Impressiona la capacitat fabuladora d’un Joan Barceló tan jove. Va morir amb només 25 anys. Fa esgarrifança pensar la quantitat de llibres fabulosos que devia portar al cap i que mai no va arribar a escriure. A Mirades i espectres, a més, sorprèn l’opció lingüística local, en un moment en què tot s’havia d’ajustar a la norma.

, ,

Deixa un comentari

PREMI MENJALLIBRES 2021

9 de febrer

Sessió amb alumnes dels instituts de Vilanova i la Geltrú. Un luxe poder parlar en aquests temps de pandèmia a un auditori de lectors atents i interessats.

, ,

Deixa un comentari

El tango de Dien Bien Phu

David Castillo, El tango de Dien Bien Phu.

Ed. 62, Barcelona: 2020.

portada_el-tango-de-dien-bien-phu

   «El dubte era creuar o no la Frontera. I més endavant, tornar a l’Espanya o acceptar l’allotjament dels nostres benefactors filantròpics. Dues solucions dolentes. Uns joves de la 120a Brigada Mixta comentaven que els matarien aquella mateixa nit. Després de setmanes retrocedint, els seus rostres hieràtics mostraven que no tenien ni porta de sortida. Amb les barbes brutes i polsegoses, semblaven estàtues mòbils en el jardí de la mort. Alguns estaven ferits perquè els franquistes els havien bombardejat fins al límit de la frontera. El més jove contestava al seu company que no es preocupés, que tard o d’hora havia d’arribar el final. Amb cinisme, l’altre va assentir en un to profètic, “fins i tot les experiències més apassionants tenen un final”. S’ensumava que la pel·lícula acabaria de mala manera. »

,

Deixa un comentari