—Has dit una cosa interessant —comento quan torna—, que mai no m’havia plantejat. Que la policia té el monopoli de la violència…

—De la força…

—O de la força. Saps què em fa pensar? Que ens han desarmat. Als ciutadans. Ens han desarmat. I és veritat. Ara tenim clar que tot ciutadà que utilitzi la violència és dolent. Abans no era així. Als nens els regalàvem pistoles i escopetes, i els portàvem a veure pel·lícules on el bo matava el dolent perquè el bo tenia més dret a la vida que el dolent, i els nens es barallaven a bufetades pels carrers i tothom ho sabia, i si a un nen li deien covard l’ofenien en el fons de l’ànima. I a principis del segle XX els obrers portaven pistoles i tenien clar que, si un patró abusava d’ells, era lícit clavar-li un tret. Ara no, ara això és impossible, és terrorisme, quin horror. Ara tothom accepta la covardia gairebé com una virtut. Ara, com tu dius, la força només la té la policia… I els dolents, és clar, els que no fan cas de les lleis ni del que és políticament correcte. I al mig dels dos, hi som els bons ciutadans, desarmats, pacifistes, educats, políticament correctes, inofensius i indefensos com xaiets. Incapaços de defensar allò que és nostre si no és.

Andreu Martín, La violència justa (RBA) pàg. 145