Traïdors i covards, 25è aniversari

El dia 16 d’abril es compleix el 25è aniversari de la presentació a Lleida de la meva primera novel·la, Traïdors i covards (Empúries, B. 1997). Va ser probablement un dels dies més emocionants de la meva vida. Era un dijous lluminós i la sala d’actes de l’efímera llibreria Jabs es trobava molt plena. Molts amics i moltes amigues. Molts curiosos. L’Annabel aguantava en braços el nostre Tomàs, de cinc mesos d’edat. M’estaven passant tantes coses! El Pere Rovira i el Xavier Macià van donar la benvinguda al llibre amb paraules amables i jo, nerviós com poques vegades, em vaig sentir per primera vegada escriptor. Després han vingut moltes altres novel·les i escrits, però les primeres vegades són les que més costa d’oblidar. Vint-i-cinc anys. Qui ho havia de dir!

, , ,

Deixa un comentari

Será nuestro secreto, la última novela de Empar Fernández

Empar Fernández, Será nuestro secreto.

Ed. Alrevés, Barcelona: 2022.

Una magnífica novela negra escrita con una prosa deliciosa.

«Tedesco baja del autobús dos paradas antes de la que queda más cerca de su casa. Prefiere caminar unos minutos, aunque el relente del anochecer le obligue a avanzar encogido y con la cabeza medio oculta por las solapas del abrigo. Como una vieja tortuga, piensa al encorvarse todavía más y encoger el cuello. Como un animal longevo que pierde facultades. Con los sesenta a la vuelta de la esquina, se siente viejo y desalentado.

A veces, en los malos días como el que acaba, el policía piensa en sí mismo como en un farsante, en un inútil. Hace días leyó algo sobre el síndrome del impostor, que consiste en experimentar la certidumbre de que los logros personales no son el resultado del empleo de las propias capacidades, sino de la buena fortuna, de inexplicables golpes de suerte. Dada la incapacidad para avanzar en el caso, Mauricio Tedesco se siente un impostor a sueldo de la ciudadanía».

, , ,

Deixa un comentari

La mort lenta

Xavier Mas Craviotto, La mort lenta.

L’altra editorial, Barcelona: 2019.

Premi Documenta 2018

«…potser entendran que hi ha més d’un tipus de mort, i que la mort física, la del cos, és una de tantes altres. I és la que ens fa més por. És la que fa que visquem en un estat d’alerta permanent perquè, qualsevol dia, la mateixa vida ens ho pot prendre tot. Però hi ha una altra mort. Una mort imperceptible, tèbia. La mort lenta. La mort de tot allò que no és matèria. L’esllanguiment del que, a mesura que existim, va apagant-se al nostre voltant i a dins nostre. La mort de les coses tal com les coneixem. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit».

«Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàvers d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin. l l’amor dels pares va començar a morir-se molt aviat. Però van arrossegar el cadàver fins al final, fins que ells mateixos també van ser cadàvers. Va ser la Lena qui m’ho va dir. Havíem tornat de l’enterrament. Anàvem vestits de negre. La casa era molt buida. I silenciosa. L’aire feia nosa, perquè l’aire era l’absència d’alguna cosa que ja no hi va ser més. I m’ho va dir amb una veu prima com un fil. Em va mirar, molt trista, i m’ho va dir. No puc parar de pensar que els pares s’han mort sense estimar-se.»

 «l’Aram i la Lena han comprovat que el temps és com un vent que desgasta la vida, com una aigua que erosiona les pedres del riu i se n’emporta els sediments, ben lluny, fins al mar. Que han arribat a un punt de la vida que han llegit tants llibres, i vist tantes pel·lícules, i escoltat tantes cançons, i conegut tantes persones, i tingut tantes converses, i anat a tants concerts i obres de teatre i musicals, i contemplat tants paisatges i tants monuments i tantes catedrals i tants quadres i escultures i edificis, que mai més res els semblarà prou gran, prou sublim, prou excels, prou impactant per perdre el senderi, prou emocionant per fer-los plorar, prou espectacular per fer-los estremir. Tenen la sensació que, només de sentir el principi, ja coneixen tots els finals. Ja coneixen a tothom, amb els seus drames i les seves tragèdies, com si les persones es repetissin, com si haguessin sentit les seves històries milers de vegades i les coneguessin a la perfecció. Ja coneixen cada detall, cada gest, cada mirada, cada paraula, cada cosa. Han entès que arriba un dia en què tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure. I noten que allò que colpeix costa molt més de trobar que quan estaven descobrint el món, perquè tenen la impressió que allò ja ho han vist, que tot es repeteix infinites vegades fins a la sacietat i que tot és un cercle que gira sobre ell mateix, i ells són al mig, veient passar per davant sempre les mateixes coses, les mateixes cares, les mateixes històries, les mateixes vides. I només de pensar en tota la vida que els queda per endavant, senten un esgotament espès i feixuc».

, ,

Deixa un comentari

Viatge a l’oblit.

Xavi Ballester, Viatge a l’oblit.

Pagès Editors, Lleida: 2022.

Les façanes terroses dels edificis estan atapeïdes de finestres i balcons d’on hi penja roba estesa. El sol joguineja amb les peces de roba i s’hi reverbera. Darrere de cadascuna d’aquestes finestres i balcons hi ha una vida secreta, amagada. La roba estesa, ben neta i eixugant-se al sol, n’és la prova. Entre els llençols i les samarretes blanques, les camises beix i els pantalons foscos, hi destaca un vestit de dona, acolorit i vaporós, que la brisa fa voleiar més que les altres peces de roba en una dansa solitària. L’observo, el vestit deleja per alçar el vol però les pinces de fusta que el subjecten al fil d’estendre li ho impedeixen. Un cop de vent em fa tancar els ulls. M’hi ha entrat pols. El ventijol humit m’omple el nas d’una flaire rància i amarga de pixats.

, ,

Deixa un comentari

Un país con tu nombre

Alejandro Palomas, Un país con tu nombre (Destino)

«No sé, a lo mejor es que hay personas que en el único sitio donde han encajado de verdad ha sido en el vientre de su madre y después de eso toda sido siempre querer volver. Puede que yo sea una de ellas, no sé».

,

Deixa un comentari

Charles Bukowski, La enfermedad de escribir.

Anagrama, Barcelona: 2020.

Algunas de las perlas de Bukowski en La enfermedad de escribir:

.- Ya tengo 34 años. Si no triunfo antes de los 60, me daré un plazo de 10 años más.

.- Es normal escribir poesía a los 23, pero si sigues haciéndolo a los 43 significa que no estás del todo bien de la cabeza, pero no pasa nada…

.- al fin y al cabo, una vez que has acabado el poema no eres más que un comercial cobarde…

, ,

Deixa un comentari

Una traducció imprescindible

Charles Baudelaire, Les flors del mal.

Traducció i edició de Pere Rovira

Proa, Barcelona: 2021

ESPLÍN

Quan pesant, com de plom, el cel baix s’apilona
damunt de l’esperit pres pel tedi més llarg
i, abraçant l’horitzó que es veu a la rodona,
ens aboca un jorn negre i com les nits amarg;


quan la terra se’ns torna una masmorra humida,
on l’Esperança, igual que els tímids ratpenats,
fuig colpejant els murs amb l’ala esporuguida
i topant amb el cap als cabirons corcats;

quan la pluja amb immenses ruixades rabioses
vol imitar els barrots d’una vasta presó
i un poble silenciós d’aranyes fastigoses
para als nostres cervells les xarxes de tristor,

de sobte, unes campanes voltegen amb gran fúria
i llencen cap al cel un espantós udol,
com esperits errants i de naixença espúria,
que gemeguen tossuts buscant algun consol.

—l llargs carros de morts, sens tambors ni complanta,
em desfilen per l’ànima; l’Esper plora, covard,
i l’Angoixa, cruel i despòtica, planta
al meu crani inclinat el seu negre estendard.

,

Deixa un comentari

La mirada àcida de Miquel de Palol

Miquel de Palol, Copèrnic

Ed. Proa, Barcelona: 2021

«Detesto profundament la mandra intel·lectual dels qui no saben fer altra cosa que anar als extrems, dels visceralment contraris a la ponderació i el matís, les coses són una meravella o una merda, quan es parla d’algú, o és un geni (o un sant), o un imbècil.»

«Vaig construir un refugi que va resultar força efectiu en la paradoxa del profeta: quan surt un dient que la societat és un desastre, que els mediocres són exaltats i els talentosos castigats (polítics inútils i lladres, premsa mentiders, estupidesa, ignorància i gregarisme fomentats en detriment d’integritat i coneixement), tothom sense excepció s’hi entusiasma i ho aplaudeix. No es troba ningú estúpid ell mateix, ignorant, inútil o llepaculs, tothom imagina que si s’establís un barem universal d’eficàcia intel·lectual en sortiria beneficiat. Donant per feta l’honestedat sentimental de tots, com és que la societat presenta de forma tan general i objectiva trets d’ignorància, ineptitud, ceguesa afectiva? Un efecte substancial de la combinació de tants trets nefastos és justament la pulsió de patir-los, de no reconeixe’ls en un mateix i enardir-se quan algú en fa blasme i xurriacada atribuint-los a d’altres. Vam arribar a bon port quan de l’acord ja no se’n podia extreure res més.»

Deixa un comentari

21 días de ira

David Casals-Roma, 21 días de ira.

Tierra Trivium, Madrid: 2019.

«Fue un momento de felicidad. Lo supo porque duró poco. Sus padres abrazados dentro de la tienda, tan cerca el uno del otro que no se distinguían. Su hermano y ella solos bajo un cielo perfecto e infinito. Y una luciérnaga solitaria recordándoles que la felicidad no era un estado de ánimo, sino la capacidad para olvidar lo que se ha vivido y lo que queda por vivir».

Deixa un comentari

Mirades i espectres

Joan Barceló i Cullerés, Mirades i espectres.

Edició i pròleg d’Andratx Badia-Escolà.

Ed. Fonoll. Juneda: 2020.

«Dissabte arran de nit encetada, les parelles dandaires inunden els carrers, són una glopada de passes sota la lluna tèrbola. Vora la Serra Roja, però, una llum d’espelma tintinege i s’encén i no vol apagà’s i fa veure com si es morís i reprèn l’alè i no diu res de res. La Florero hi cunye, a la seua llum. Escalfe amb un pot de llauna ennegrida la resta d’una cassola de tros que li ha donat l’Alexandre quan tornae de podar. L’ Alexandre mai no dixe el tros ni que el món s’esberlo: diuen que hi va a buscar el bocinet de vida cada dia, entre els terrossos.

Los caragols, xopats de brou de conill, suren damunt del pot amb los cigrons i els trossos de corna renegrida. S’ho empasse sense mastegar, sense dents, xuclant amb la rialla los padellassos d’estofat al punt just del paladar. Piquen com ens mala coça de somera, a fe del diable! Però li fan empassar tot lo fred i les entranyes se li rostixen amb lo pebre i el carolet i al cap de no poc res una baferada de sang li puge a les galtes, li fa rebotir les temples, li il•lumine els ulls. Despoés, un callòs de truita de carxofa de fa dies qui-sap-quants li fa maleir que la Maria de cal Pambarra, que l’ha fregida, hajo fe uns talls tan grossassos i no hajo bullit la verdura perquè es dixe la boca plena de filets que no païx ni una berra. I de postres unes aurelletes que los àngels hi canten, manospa!, unes aurelletes amb mel que haurien fet agafar dentetes a tots los picamosques del secà: llaminadures de qui té sempre un budell buit per la dolçor, matalàs on la llengua es desfà i s’adorm i s’estire i s’arronse.

La Florero celebre lo Carnestoltes goitant per entre els forats de tres parets de fang del seu cobert lo poble mullat de música. I la seua rialla és tota la festa en un sol gest.»

Impressiona la capacitat fabuladora d’un Joan Barceló tan jove. Va morir amb només 25 anys. Fa esgarrifança pensar la quantitat de llibres fabulosos que devia portar al cap i que mai no va arribar a escriure. A Mirades i espectres, a més, sorprèn l’opció lingüística local, en un moment en què tot s’havia d’ajustar a la norma.

, ,

Deixa un comentari