Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma

Una magnífica narración que tiene tanto de costumbrismo como de novela negra. Una lectura muy recomendable que recupera la historia oscura de la costa barcelonesa de los noventa.

,

Deixa un comentari

Azul marino, de Rosa Ribas y Sabine Hofmann

Una magnífica historia que completa el retrato de una Barcelona de finales de los años cincuenta. Una lectura muy recomendable.

 

azul-marino

Deixa un comentari

Poesia catalana avui 2000-2015

9788494537028

    Ponències del 2n Encontre d’escriptors i crítics a les Garrigues, centrat en la poesia catalana dels últims anys. Articles d’Eduard Batlle, Àlex Broch, Lluís Calvo, Marta Font, Xavier Macià, Àngels Marzo, Pere Pena, Jaume C. Pons Alorda, Marc Romera i Josep Maria Sala-Valldaura. Edició d’Àlex Broch i Joan Cornudella.

Deixa un comentari

La nit de les oques

    Eduard Roure, La nit de les oques. Viena Edicions, Barcelona: 2016.

    25è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa.

9788483309179

Notes de lectura

.- El protagonista és un home que, a punt d’arribar als 40 anys, es troba enfonsat en una llarga depressió que l’ha portat a aprimar-se fins a un extrem de difícil retorn i a aïllar-se fins al punt de comptar només amb el suport de la mare i d’una abnegada amant.

   La narració té la forma d’un quadern de notes adreçat a una segona persona femenina de la qual anem descobrint detalls a poc a poc. Aquesta destinatària enigmàtica és en el fons una de les claus de la narració, per la seva omnipresència i perquè simbolitza la necessitat d’exterioritzar el complex i ric món interior del narrador, que s’acusa de portar la màscara de cínic informat i culte, però que en realitat es mostra com una persona observadora, i intel·ligent, però desorientada…

   Aquesta és una novel·la que reflexiona sobre les trampes de la vida: la soledat, la insatisfacció, l’abandó de persones que estimem… Però també suposa una reflexió sobre allò que ens reconcilia amb l’existència: l’amor, la fidelitat, fins i tot la natura.

.- Tècnicament, la novel·la té diversos elements interessants.

  D’una banda, la renuncia deliberada a una narració ordenada temporalment. El narrador comença explicant els anys d’estudi quan els amics van decidir anomenar-lo “Llanut” per l’exuberància i forma del cabell; després repassa la relació amb la Sílvia, la jove i abnegada amant; tot seguit sabem de l’inici de la relació amb la interlocutora, a qui espiava des de la finestra de casa; a continuació sabem de la relació actual amb la mare i descobrirem la vida a les colònies de l’estiu, i la vida d’universitari i la vida matrimonial… I així anem repassant la història vital del narrador a còpia de salts temporals que segurament molestaran a una mena de lector, però que en realitat constitueixen un recurs constructiu vital en aquest cas. El desordre cronològic serveix per retratar fidelment el món tancat, opressiu i tortuós del protagonista.

   D’altra banda, la narració juga contínuament amb símbols que el lector haurà d’interpretar: des de les oques que donen títol al llibre, fins al paisatge pirinenc o un personatge de naturalesa fàustica que apareix com un fantasma relacionat amb la mort d’alguns dels personatges de l’obra.

.- L’autor ens ofereix el contrast entre la vida a ciutat, malaltissa, turmentada, plena d’amenaces i desencisos, davant les escapades a muntanya, divertides, felices i que tindran uns efectes purificadors i terapèutics…

.- La llengua. Una de les característiques que sorprendrà a qui no conegui les anteriors novel·les de l’Eduard o qui només el conegui a través dels articles periodístics és l’exuberància de la seva llengua, tremendament rica i d’una precisió quirúrgica.

   Una lectura molt recomanable.

Deixa un comentari

Foc verd

22_Portada Foc

«Probablement tenir fills és la catàstrofe sentimental més desproporcionada: ells mai no t’estimaran incondicionalment com tu els estimes» (pàg.133)

Jordi de Manuel, Foc verd, Alrevès. Col. “Crims.cat”, Barcelona: 2016.

 

, ,

Deixa un comentari

L’assassí que llegia Vidal Vidal

Magnífica novel·la de Miquel Àngel Estradé. Molt recomanable.

lassassi_que_llegia_Vidal_Vidal

Deixa un comentari

La veu de Xahrazad, de Les mil i una nits

    De petits, tot just descobrim la màgia del llenguatge, aprenem a invitar-nos a totes les històries. Perquè les volem saber, aprenem a llegir i a escoltar. Davant la veu d’una mare que explica el conte asseguda als peus del llit, hem après a gaudir de la inexplicable seducció de les paraules. Tothom ha tingut la seva Xahrazad, la veu de totes les històries. Calmosa i pausada, potser, d’aquelles que esgarrapen per dintre sense ferir l’oïda. O intensa, apassionada, de les que es deixen dur pels batecs de la història. O tal vegada freda i distant, capaç de mesurar amb saviesa les justes proporcions de ritme, intensitat o dolcesa… En aquelles nits de la infància, ens debatíem contra la remor d’aquella veu estimada, contra aquell embruix, contra aquella màgia seductora, tot sabent que la batalla estava perduda, perquè les paraules posseïen una força irresistible que ens arrossegava de manera ineluctable cap al pou del son.

    Llegim per retrobar aquella emoció, aquell plaer, aquella mena de felicitat. És això precisament el que retrobem a les primeres pàgines de Les mil i una nits. La història explica que el soldà Xahriar, després de matar l’esposa infidel, convençut del caràcter voluble de totes les dones del món, va decidir casar-se cada nit amb una jove diferent, a la qual feia decapitar només unes poques hores després, quan el sol s’alçava a l’horitzó. Aquell sultà, fins llavors respectat i estimat, va començar a despertar els odis del seu poble, que no comprenia la raó de tanta crueltat. Xahrazad, la filla gran del visir encarregat de trobar les joves per al sacrifici, va persuadir el seu pare perquè l’oferís en matrimoni al soldà, convençuda que podria acabar amb aquella terrible condemna per a les noies del regne. Cada nit, sabent que el soldà l’escoltava, Xahrazad narrava a la seva germana Dunyazad el començament d’un conte que quedava interromput a l’alba, per això el príncep, captivat per la màgia de la història, ajornava un dia i un altre la decapitació de l’hàbil narradora.

    El protagonista de Les mil i una nits no és Sindbad, ni Aladí, ni Alí Babà, sinó aquella veu, la veu de la jove Xahrazad, sensual i intel·ligent, capaç de confondre el príncep pèrfid; la narradora traçuda que empresona voluntats; la noia que cada matinada salva el món amb el seu inexhaurible sarró d’històries insomnes. Xahrazad és aquella veu de la infantesa que ens parlava des dels peus del llit, la veu perfecta, l’alè de totes les històries. La literatura mateixa.

    No hi ha escriptor al món que comenci una història que no aspiri a ser una nova Xahrazad disposada a seduir i enganyar el príncep lector i salvar el món de les misèries quotidianes ni que sigui per una nit, per unes hores, fins que els ulls aguantin.

Emili Bayo

Text llegit a l’espectacle:  “Dones de ficció, heroïnes literàries” Dilluns, 18 d’abril de 2016. Cafè del Teatre de l’Escorxador, 19 h
Narradors i narradores participants: Marta Alòs, Maria Barbal, Emili Bayo, Pep Coll, Francesc Pané, Vidal Vidal.
Intervencions musicals : Jordina Millà (piano)
Producció audiovisual i fotografia: Jordi Làrios
Veus en off: Anton Not i Rosa Mesalles
Enregistrament d’àudio:  Jonathan Galeano
Idea, guió i direcció: Rosa Mesalles

Deixa un comentari