Arxivar per febrer de 2015

Cites de pel·lícula 3

39_escalones_Treinta_y_nueve_escalones-445027161-large

 

Annabella [Lucie Mannheim]: Havia de sortir d’aquell teatre ràpidament. Hi havia dos homes que volien matar-me.

Richard [Robert Donat]: Hauria de parar més compte a l’hora de triar els seus amics.

Els trenta-nou graons (1935), Alfred Hitchcock

Anuncis

, ,

Deixa un comentari

L’última novel·la de Francesc Pané

Cristall de roca, Pagès Editors, Lleida: 2014.

3585_Cristall de roca

     Han passat vint-i-tres anys des que Francesc Pané m’encisés amb aquella delícia de nouvelle que és Una fosca lluna d’abril (Premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa 1991). L’atac de melangia ve a propòsit de la lectura de Cristall de roca, una nova trama policíaca, molt més llarga i complexa, que barreja dos temps: el segle XI i el moment actual. D’una banda coneixem el recorregut d’un joc d’escacs tallat a Egipte en cristall de roca i que esdevé un objecte cobejat que passa de mà en mà amb molta facilitat. De l’altra assistim al robatori del Museu de Lleida actual d’unes quantes peces d’aquell escaquer i dels problemes tant dels responsables del furt com del policia retirat que accepta l’encàrrec del bisbe d’esbrinar què ha succeït en realitat. Un text savi i molt entretingut, escrit amb un domini de la llengua prodigiós.

lluna

, ,

Deixa un comentari

Cites de pel·lícula 2

the killing

Sherry [Marie Windsor]: Al capdavall, si la gent no tingués migranyes, ¿per què servirien les aspirines?

Atracament perfecte (1956), Stanley Kubrick

iatracament

, ,

Deixa un comentari

Cites de pel·lícula 1

Deseos humanosVicki [Gloria Grahame]: No has tingut valor. No has pogut matar-lo.

Jeff [Glenn Ford]: Això nostre està malament. Ha estat malament des del començament.

Human Desire (1954), Fritz Lang

Deseos humanos 2

, ,

Deixa un comentari

Aires de novel·la negra II

En algun lloc he llegit que l’èxit de la novel·la negra es justifica perquè crea una il·lusió d’ordre. L’investigador, que de vegades fins i tot exhibeix una moralitat discutible, és en realitat un agent al servei de l’ordre, perquè és capaç de posar llum enmig del caos. El policia, el detectiu o la persona a qui l’atzar ha empés cap a una recerca és només la metàfora de la nostra necessitat de conèixer, la llum entre les ombres, les petites respostes en un món ple de preguntes. Envoltat d’un ambient de por, injustícia o violència, ell o ella representen el triomf del bé, entès, evidentment, en un sentit molt ampli.

Llegida així, la novel·la negra és només un instrument del sistema, una mena de trampa conservadora, una petita enganyifa per a ciutadans més o menys cultes, perquè ens mostra una il·lusió de justícia. Fins i tot quan el text proposa una perspectiva allunyada del model establert (la lògica d’un assassí, per exemple), el text està salvant el sistema, perquè l’ofereix com una excepció, l’aberració que confirma el pes de la normalitat.

Els protagonistes d’ ”Els assassinats del carrer Morgue” o d’ Estudi en escarlata eren fars entre la boira que oferien petits fragments de veritat, la seva intel·ligència resultava tranquil·litzadora davant la salvatgia d’una ciutat burgesa enorme i despietada, amenaçadora per al bon ciutadà educat i responsable. Fins i tot les diferents variants de Spade o Marlowe que ha donat la literatura, personatges rudes i socialment mal adaptats, a vegades bevedors impenitents o ciutadans irritants, altres cops cínics, marginats, corruptes o senzillament delinqüents han estat sovint propostes esperançadores i socialment integradores, perquè en el fons significaven una esperança de redempció. La major part de la literatura de lladres i serenos actual, amb l’excusa d’estar pensada com a pur entreteniment, reprodueix exactament aquest model.

Tanmateix, el subgènere policíac ha crescut i evolucionat amb una gran rapidesa si el comparem amb altres models de novel·la. I fruit d’aquesta evolució són altres apostes molt més inquietants, perquè denuncien tot el contrari: la impossibilitat de salvar el sistema. Els protagonistes de les històries de Petros Markaris, Philip Kerr o Fred Vargas, entre molts altres, no són guerrers heroics ni agents justiciers, sinó supervivents que topen una i altra vegada contra la crua realitat. La seva aposta per la veritat els condemna, o els minimitza i margina. Sovint la seva mirada desvetlla una realitat lletja que el seu esforç és incapaç de transformar. No em sembla una diferència menor. De fet, en aquesta denúncia de la immutabilitat del sistema crec que rau un dels motius d’interès d’una part de la novel·la negra que avui en dia s’escriu. Davant la impunitat amb què els poderosos difonen amb el mateix ímpetu, a través dels mitjans de comunicació de la seva propietat, la veritat i tot el contrari, la novel·la negra compleix amb la missió de visualitzar la impotència del ciutadà que aspira a un altre món més just.

Deixa un comentari