Jesús M. Tibau, A mig camí de la incertesa (Cossetània, 2020).
NO TREMOLAR
«Un fràgil tel d’humitat, que es torna gebre a les herbes properes, s’escampa amb silenci de difunts. Les fulles que no hi ha als arbres comencen el procés per fer-se terra, impertorbables a passions humanes o divines, i dalt, les rames nues apunten a un cel indecís encara, que no és dia ni nit, ni pluja ni vent. Les pedres mullades s’esmolen als seus peus, però sap que no caurà mentre el portin agafat pels braços. L’absència de núvols augmenta el risc de gelada.
S’aproximen al mur malmès pels anys, clivellat, desgranat a clapes que cauen com pell morta. Un focus talla despietat el poc que resta de negra nit. Un sol pensament el travessa de dalt a baix: “No tremolis, hòstia, no tremolis!”. No tremolar, encara que el fred l’esgarrapi. No tremolar, sobretot no tremolar, que no creguin que a última hora té por, abans de l’afusellament.»
AUTOEXIGÈNCIA
«Era un artista massa exigent amb ell mateix: només pintava autoretrets.»
Emili Bayo 