Pere Rovira, Música i pols. Un dietari.

Proa, Barcelona: 2019

La distinció entre escriure per plaer o a causa d’una obsessió maniàtica no té gaire sentit. Les dues posicions són perfectament compatibles, és més, jo diria que són inevitables. Totes les persones que hem escrit amb una constància quotidiana i hem acabat algun llibre sabem que hem arribat a fer-ho gràcies al plaer i a l’obsessió d’escriure. Ens hem divertit i hem oblidat el temps,i hem patit i ens hem fatigat i el temps ens ha caigut damunt. Les coses van aixi. I el més signiñcatiu de tot és que, un cop acabat el llibre, deixa d’interessar-nos i rarament ens el tornem a mirar. Contra el que de vegades he sentit comentar, el que compta no és haver escrit un llibre, sinó escriure’l, estar escrivint, vull dir. Això, és clar, si un vol ser escriptor. El cas dels diletants és diferent, em sembla que hi compta més la vanitat del producte, de tenir el llibre a les mans, de passejar-lo, de veure’l als aparadors de les llibreries.