Eduard Roure, La nit de les oques. Viena Edicions, Barcelona: 2016.

    25è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa.

Notes de lectura

.- El protagonista és un home que, a punt d’arribar als 40 anys, es troba enfonsat en una llarga depressió que l’ha portat a aprimar-se fins a un extrem de difícil retorn i a aïllar-se fins al punt de comptar només amb el suport de la mare i d’una abnegada amant.

   La narració té la forma d’un quadern de notes adreçat a una segona persona femenina de la qual anem descobrint detalls a poc a poc. Aquesta destinatària enigmàtica és en el fons una de les claus de la narració, per la seva omnipresència i perquè simbolitza la necessitat d’exterioritzar el complex i ric món interior del narrador, que s’acusa de portar la màscara de cínic informat i culte, però que en realitat es mostra com una persona observadora, i intel·ligent, però desorientada…

   Aquesta és una novel·la que reflexiona sobre les trampes de la vida: la soledat, la insatisfacció, l’abandó de persones que estimem… Però també suposa una reflexió sobre allò que ens reconcilia amb l’existència: l’amor, la fidelitat, fins i tot la natura.

.- Tècnicament, la novel·la té diversos elements interessants.

  D’una banda, la renuncia deliberada a una narració ordenada temporalment. El narrador comença explicant els anys d’estudi quan els amics van decidir anomenar-lo “Llanut” per l’exuberància i forma del cabell; després repassa la relació amb la Sílvia, la jove i abnegada amant; tot seguit sabem de l’inici de la relació amb la interlocutora, a qui espiava des de la finestra de casa; a continuació sabem de la relació actual amb la mare i descobrirem la vida a les colònies de l’estiu, i la vida d’universitari i la vida matrimonial… I així anem repassant la història vital del narrador a còpia de salts temporals que segurament molestaran a una mena de lector, però que en realitat constitueixen un recurs constructiu vital en aquest cas. El desordre cronològic serveix per retratar fidelment el món tancat, opressiu i tortuós del protagonista.

   D’altra banda, la narració juga contínuament amb símbols que el lector haurà d’interpretar: des de les oques que donen títol al llibre, fins al paisatge pirinenc o un personatge de naturalesa fàustica que apareix com un fantasma relacionat amb la mort d’alguns dels personatges de l’obra.

.- L’autor ens ofereix el contrast entre la vida a ciutat, malaltissa, turmentada, plena d’amenaces i desencisos, davant les escapades a muntanya, divertides, felices i que tindran uns efectes purificadors i terapèutics…

.- La llengua. Una de les característiques que sorprendrà a qui no conegui les anteriors novel·les de l’Eduard o qui només el conegui a través dels articles periodístics és l’exuberància de la seva llengua, tremendament rica i d’una precisió quirúrgica.

   Una lectura molt recomanable.