Emili Bayo

Més que ràbia, Llibres del Delicte, Barcelona: 2018

    «És difícil contenir la ràbia. Hi ha dies que costa un esforç sobrehumà mossegar-se els llavis, tancar ben fort els punys i seguir vivint com si res. Les ungles se’t claven a la carn, les dents carrisquegen i la pell et reclama alguna alegria. Una venjança, per exemple. Ni tan sols una de gran. Una venjança petita, humil, a l’alçada d’una bona noia que ha viscut vint-i-cinc anys ancorada en una claveguera i que pensava que la culpa era de l’atzar. Sí, de la tan anomenada mala sort. Però a la perruqueria barata del barri, mentre esperes torn,et fixes en la portada d’una revista o mires un programa de televisió al sofà esgavellat del pis de lloguer i et sorprens preguntant-te per què la sort és tan poc equitativa, per què coi hi ha gent immune a la desgràcia. La roda de la fortuna, ja se sap,és vel·leïtosa, capritxosa, injusta, d’una crueltat inexplicable… Però no deu ser que també es deixa influenciar? Un dia,mentre fas temps per presentar-te a l’oficina de l’atur prenent a la cuina de casa un cafetonet aigualit, obres un diari vell i topes per casualitat amb la secció d’economia. No és que t’interessi gaire,perquè a tu aquestes coses… Però què coi, saps que et tocarà esperar. Per això et poses a llegir sense gaire interès un article ni tan sols extens, quatre ratlles… I de cop comences a entendre alguna cosa. Descobreixes que la teva malastrugança ha estat mil·limètricament dissenyada per un doctorat en finances de Harvard que treballa a l’últim pis d’un gratacels de la city londinenca i que abans d’anar a dinar en un restaurant de tres estrelles ha fet un parell de transaccions que han aconseguit que els teus suats estalvis de tota una vida s’evaporin; o pel director del Banc Central Europeu, que ha decidit apujar un 0,25 % l’euríbor perquè les grans empreses constructores moderin la inversió en terrenys urbanitzables a Andalusia o als països bàltics o a la Xina, i a tu l’augment de la hipoteca t’agafa en mal moment i una setmana després et visita un secretari judicial acompanyat d’un exèrcit de policies obedients i acabes dormint en un caixer automàtic del mateix banc que t’ha deixat sense sostre; o per un especulador de la borsa de valors d’Anvers, que ha sabut comprar i vendre en el moment oportú perquè el preu del blat de tot el planeta dupliqui el preu, la qual cosa et condemna a morir de fam si ets un humil granger d’un poble de Sierra Leone sense nom… Només gent sense sort, et dius. Aquest coi de món és ple de gent amb un malfat que t’hi cagues. De desgraciats. De perdedors. De tristos.

    I també, per descomptat, de petites eminències que, a canvi d’un sou de vegades ni tan sols generós, ocupen el seu temps, els seus esforços i la seva intel·ligència ensinistrada en escoles d’alta volada a dissenyar amb molta cura la mala sort dels seus veïns.

    Suposo que per això resulta tan difícil viure. Per construir un edifici qualsevol, cal que milers de peces encaixin de manera precisa i ordenada. Per destruir-lo, en canvi, cal només situar una mica d’amonal en el punt adequat. Pum! I adéu. I amb les vides, de nou el mateix. Construir-se una bona trajectòria com a programadora informàtica o dependenta en una botiga de complements de golf o investigadora en nanopartícules, formar una família, educar un parell de fills i oferir-los un futur… tot això requereix calma, molta calma, una paciència infinita i un esforç tenaç, infatigable. Però només cal un cop traïdor o una petita entropessada en un moment inoportú, perquè l’aposta vital més sòlida se’n vagi a la merda. A-LA-MER-DA.

    Jo sé perfectament el moment en què la meva vida se’n va anar pel forat de la tassa del vàter. Una nit de dissabte de la tardor de fa quasi tres anys. I no és que abans caminés sobre una catifa vermella cap a un futur de pel·lícula. Les coses ja rutllaven malament molt abans… Ben mirat, des d’abans de nàixer. Quan vaig arribar a aquest món, feia exactament un minut i trenta-set segons que la meva mare havia deixat de respirar. Vull dir que, abans d’aprendre a plorar, la meva vida ja feia pudor de clavegueram. M’esperaven un pare borratxo, un avi moribund i una llarga estirp de treballadors amargats que cada matí des del començament dels temps s’han preguntat per què la mala sort no els dona treva.

    Vaig intentar ser una bona cristiana, perquè això havia de regalar-me pau d’esperit i la promesa d’una eternitat celestial. Vaig intentar ser una bona estudiant, perquè això havia d’oferir-me un futur ple d’èxits i reconeixement. Vaig intentar ser una bona filla i una bona veïna i una bona ciutadana i una bona treballadora i tota la pesca…I potser hauria aconseguit dur a bon port un projecte vital no completament fastigós ni del tot inútil. Però la nit del 24 de novembre de 2012 aquella ficció de bonança i progrés es va fondre de cop. I sé del cert que no va ser cosa de la mala sort. Hi havia responsables.

    Allà pel pleistocè, un mico espavilat que acabava de fer-se l’amo de la tolla va inventar el concepte de la «fortuna» perquè els altres micos imaginessin que són les víctimes d’un atzar voluble i capritxós. Perquè pensem que no existeixen els culpables.

    Però hi són. I tenen nom. I a més viuen prop nostre.

    La ràbia és un combustible poderós,que empeny, que fa avançar el camí. T’empudega la vida, sí, però també ofereix de tant en tant satisfaccions. Si la sort et respecta, esclar.»