Prop de les bombes

Prop de les bombes, Ed. Cruïlla, Barcelona: 2019

A punt de fer noranta –tres anys, Víctor Torrent, un home que ha consagrat la vida a ajudar les persones que l’han envoltat es disposa a explicar l’episodi terrible que li ha condicionat la vida. Amb dotze anys, el Víctor era un refugiat de guerra a la colònia que l’ajuntament i l’Ajut Infantil de Rereguarda de la Generalitat havien obert a la població de Montblant durant la Guerra Civil. Amb l’ocupació de la població tarragonina per les tropes franquistes, el 12 de gener de l’any 39 va arribar un motocarro per traslladar a zona segura els últims refugiats del casal: quatre nois i dues noies de diverses ciutats espanyoles, acompanyats de la darrera cuidadora, la Malena. Un sobtat retrocés de la línia del front de batalla, els va tornar a situar en zona republicana i el que havia de ser un viatge a Saragossa, es converteix en una fugida cap al Nord. Empaitats per l’avanç de l’exèrcit franquista i acompanyats per la corrua de derrotats que fugen cap a França, el Víctor, el Javi, l’Adri, el Sergi, la Paula i l’Andreu, conduïts per la Malena i el David, inicien un pelegrinatge per les darreres colònies infantils d’una administració republicana en descomposició. Valls, Tarragona, Barcelona, Teià, Argentona, Arenys de Munt, Tossa, Figueres… són etapes d’una fugida en què uns i altres descobriran l’acritud de la guerra, la fam, el fred, la por… però també, l’amistat, l’esperança i l’amor. Amb tot, s’hauràn d’enfrontar a decisions terribles, d’aquelles a què cap noi ni noia haurien d’endrontar-se mai.

 

 «Em dic Víctor Torrent, el proper dia 7 de febrer arribaré a l’edat de noranta-tres anys i sé que no he estat una persona feliç. I em temo que ja no soc a temps de corregir aquest terrible error de planificació. Un d’aquests metges saberuts que usen un microscopi en comptes d’una bola de vidre per predir el futur ha dictaminat que una malaltia lletja m’està corcant per dintre i que, si la ciència no s’afanya, acabarà enviant-me a la tomba en qüestió de pocs mesos. I no és que la mort m’espanti gaire després d’haver-me passat la vida esquivant-la. Però el simple fet de saber que el meu temps està a punt de consumir-se m’ha fet conscient del deute enorme que en tota una vida de sacrifici no he estat capaç de saldar. He pregonat des de totes les tribunes la bondat i la comprensió envers els altres, he lluitat per la igualtat d’homes i dones, m’he enfrontat a aquells que defensaven privilegis injustos, he repartit els meus diners entre totes les causes honrades que m’han sortit al pas… Crec que no he estat una mala persona. M’he esforçat a perdonar tots aquells que d’alguna manera m’han ferit… I malgrat tot aquest esforç, jo mai no he aconseguit perdonar-me. Cal haver tingut una existència llarga i accidentada per arribar a adonar-te del monstre que has estat.

   L’error imperdonable que he anat arrossegant com una d’aquelles boles de ferro que portaven els presoners i que mai no ha deixat de mortificar-me el vaig cometre un dia de febrer de l’any 1939, concretament el 7, el dia del meu tretzè aniversari. Explicar aquesta història, confessar la indignitat del meu comportament, vol ser una manera d’expiar aquella culpa dolorosa, d’alliberar-me per fi d’un nus a l’estómac que no he estat capaç de desfer en vuitanta anys.

   La història que vull explicar comença el 12 de gener de l’any 39 a la colònia que l’Ajuntament de Montblanc i l’Ajut Infantil de Rereguarda de la Generalitat havien obert en aquesta població. El 18 de juliol de 1936, una part de l’exèrcit regular, encapçalada pel general Francisco Franco, s’havia revoltat contra el govern legítim de la República i havia començat una guerra per tot el territori espanyol que portava camí de durar tres inacabables anys. Mentre les forces revoltades gaudien del suport dels partits conservadors i de les potències feixistes, Alemanya i Itàlia, que els proporcionaven grans quantitats de carros de combat, munició, vehicles militars i avions, el govern republicà havia de patir la desconfiança de les democràcies europees, que veien amb recel la força que els partits comunistes i anarquistes anaven guanyant a Espanya. Aquella guerra fratricida no només havia provocat milions de morts i ferits, sinó també una enorme massa de població desplaçada que fugia de les bales. Milers d’infants havíem arribat a Catalunya, suposadament una zona més segura que els llocs on vivíem perquè s’havia mantingut allunyada del front de batalla. Alguns havien abandonat la llar andalusa o castellana o basca empesos per la por a la guerra que espantava els seus progenitors, però molts altres havíem vist morir els pares i germans. Ara les hostilitats estaven a punt d’acabar, ho deia tothom. Però precisament quan tot finalitzava era quan nosaltres sentíem més de prop els xiulets de les bales i el terrabastall dels canons».

Anuncis
%d bloggers like this: