Rafa Lahuerta Yúfera, Noruega,
Llibres de la Drassana, València: 2020
A Noruega no se li pot negar l’ambició. Concebuda com la gran novel·la d’una València castissa i ja desapareguda, explica la historia d’Albert Sanchis, el vincle de la seva família amb el mercat del Trench, la humilitat de la vida al barri, el flirteig dels amics amb la delinqüència, la prostitució, la droga, al incapacitat per establir una relació amorosa estable, la negociació del talent propi i l’obsessió mai aconseguida de convertir-se en escriptor, la malaltia… El text està ple de moments magnífics i reflexions interessants, però tot sovint he tingut la sensació que la mateixa exuberància del text li juga en contra. Lectura molt recomanable..
«Escriure era una bona teràpia personal, però res més. Si alguna cosa sobrava eren llibres, històries, escriptors. Com a passatemps íntim per a no acabar borratxo en els bars era una opció passable; com a aposta professional només podia generar-me frustració. Si ho haguera comprés abans m’hauria estalviat molts disgustos. Amb l’ego davall control hauria sabut direccionar millor eixes virtuts modestes que, estant dins meu, jo pensava que havia d’exhibir a tota costa d’una manera artística. Però això ho vaig aprendre massa tard. Vaig aprendre tard que la vanitat mal gestionada està en l’origen de totes les nostres desgràcies i que desfer-se d’eixe llast és l’únic cel que realment val la pena assolir, encara que la seua recompensa siga la invisibilitat, l’anonimat, el lent aprenentatge de certa decepció.»
«Fugint d’eixa mascarada volguí creurem artista, escriptor, promesa de novel·lista. Per a què, si ja sabia que la literatura havia sigut fagocitada per la indústria de l’entreteniment? Per a què, si ja sabia que l’oci era el revers lúdic de la insatisfacció, el còmplice necessari per a esmortir de manera més o menys judiciosa la perversió institucionalitzada? Per a què, dis-me, per a què? Per vanitat, home, per vanitat! La vanitat és la carlota dels bovos útils, un motoret pensat per a deixar en evidència els ionquis de l’ego. Eixa geometria delirant es manifesta en l’afany de reconeixement, en la pompa de les estàtues, en la busca del somriure d’una nimfa que mai es fixaria en nosaltres. La ràbia acumulada m’obligava al narcisisme. Realment no volia millorar el món, jo només anhelava palmadetes a l’esquena, que algú tornara a voler-me com m’havia volgut Elena… Com si allò fora possible.»
Emili Bayo 