Charles Baudelaire, Les flors del mal.

Traducció i edició de Pere Rovira

Proa, Barcelona: 2021

ESPLÍN

Quan pesant, com de plom, el cel baix s’apilona
damunt de l’esperit pres pel tedi més llarg
i, abraçant l’horitzó que es veu a la rodona,
ens aboca un jorn negre i com les nits amarg;

quan la terra se’ns torna una masmorra humida,
on l’Esperança, igual que els tímids ratpenats,
fuig colpejant els murs amb l’ala esporuguida
i topant amb el cap als cabirons corcats;

quan la pluja amb immenses ruixades rabioses
vol imitar els barrots d’una vasta presó
i un poble silenciós d’aranyes fastigoses
para als nostres cervells les xarxes de tristor,

de sobte, unes campanes voltegen amb gran fúria
i llencen cap al cel un espantós udol,
com esperits errants i de naixença espúria,
que gemeguen tossuts buscant algun consol.

—l llargs carros de morts, sens tambors ni complanta,
em desfilen per l’ànima; l’Esper plora, covard,
i l’Angoixa, cruel i despòtica, planta
al meu crani inclinat el seu negre estendard.