Arxivar per gener de 2015

A propòsit del VI premi “Crims de Tinta”

SONY DSCAmics, us agraeixo les infinites felicitacions que m’han arribat durant aquestes darreres hores. Després d’una cerimònia plena de càmeres de TV i fotogràfiques i mòbils amb flaix (ahir em vaig sentir figurí de passarel·la; no m’havien fet mai tantes fotos), us ofereixo l’única instantània que no ha sortit enlloc: el guardó.

Per a informació de tots aquells que m’ho heu demanat, el llibre no sortirà al carrer fins el 12 de Març. Sé que trobareu la manera de dominar la impaciència.

Gràcies a tothom.

Emili Bayo

Anuncis

,

Deixa un comentari

Aires de novel·la negra

I

Amb pocs mesos de diferència, he acabat d’escriure dues novel·les. En tota la meva trajectòria d’escriptor mai no havia escrit tant ni amb tanta dedicació. Tot i que sé que és falsa, perquè encara em torturaran unes setmanes amb correccions de tota mena, la sensació d’haver arribat al final d’un trajecte (dos en aquest cas) llarg i ple d’obstacles m’omple de satisfacció. Com en una cursa de llarga distància, suposo que també la pituïtària fabrica endorfines quan arribes al final d’una novel·la.

La intensitat del procés de creació es justifica en l’essència del mateix subgènere triat: la novel·la de lladres i serenos. Sempre he estat un lector voraç de novel·la negra. Quan la mala sort m’ha posat al davant uns quants textos en el quals no he sabut trobar cap interès, les històries de detectius i policies sempre m’han reconciliat amb la lectura. El motiu és senzill: aquesta mena de relats exploten la intriga, que no és altra cosa que una variant de la necessitat de saber. Els interrogants, els dubtes, les sospites… empenyen el lector cap a la pàgina següent. Un amic em confessava que sempre començava la lectura d’una novel·la negra per les 10 darreres pàgines per estalviar-se el “patiment” de voler conèixer les respostes i poder llegir el llibre amb calma.

A mi, aquest “patiment” és precisament el que més m’interessa. Quan, fa dos anys, vaig començar a escriure les primeres ratlles d’una d’aquestes històries, no suposava que em veuria abduït per un derivat d’aquest mateix “patiment” i que sucumbiria a la mateixa voracitat escriptora que he tingut com a lector.

Gener, 2015

2 comentaris