Archive for category Uncategorized
La invención de los libros en el mundo antiguo
Posted by emilibayo in assaig, Uncategorized on Juny 19, 2023
Irene Vallejo, El infinito en un junco.
Siruela. Madrid: 2019
«Hay algo asombroso en el hecho de haber conseguido preservar las ficciones urdidas hace milenios. Desde que alguien narró por primera vez la Ilíada, las peripecias del viejo duelo entre Aquiles y Héctor en las playas de Troya nunca han caído en el olvido. Como escribe Harari, un sociólogo arcaico que hubiera vivido hace 20.000 años, bien pudiera haber llegado a la conclusión de que la mitología tenía muy pocas posibilidades de sobrevivir. Al fin y al cabo, ¿qué es un cuento? Una secuencia de palabras. Un soplo. Una corriente de aire que sale de los pulmones, atraviesa la laringe, vibra en las cuerdas vocales y adquiere su forma definitiva cuando la lengua acaricia el paladar, los dientes o los labios. Parece imposible salvar algo tan frágil. Pero la humanidad desafió la soberanía absoluta de la destrucción al inventar la escritura y los libros. Gracias a esos hallazgos, nació un espacio inmenso de encuentro con los otros y se produjo un fantástico incremento en la esperanza de vida de las ideas. De alguna forma misteriosa y espontánea, el amor por los libros forjó una cadena invisible de gente —hombres y mujeres— que, sin conocerse, ha salvado el tesoro de los mejores relatos, sueños y pensamientos a lo largo del tiempo.»
Les arrels que et donen una tradició i les ales que et permeten volar
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Juny 14, 2023
Dora Muñoz, Arrels i ales
Llibres del Delicte, Barcelona: 2022
La investigació de la mort d’un ornitòleg alemany a Mallorca reviu una vella història de traïcions en l’Alemanya dividida de la Guerra Freda.
«—He provat de trobar més informació sobre la víctima i poca cosa més hi ha a part que sé que passà a l’oest com a assistent a un congrés i que llavors hi demanà asil. Als expedients de la Stasi podríem trobar-hi molta més informació, però no estan digitalitzats i això suposaria viatjar a Berlín. ¿Saps que sols a Berlín hi ha… —consultà els seus apunts— 43 quilòmetres de prestatges amb expedients i que amb els d’altres seus fan 111 quilòmetres, amb —continuava llegint— 41 milions de fitxes, quasi dos milions de fotos, negatius i diapositives, i milers de pel·lícules, vídeos i àudios? I encara queden 15.000 sacs de papers romputs que un equip de, sobretot dones, fa anys que intenten recompondre? Les dones puzzle les anomenen. I qualsevol pot demanar accedir al seu expedient.
—ldò just com aquí, eh? »
La mirada al futur de Núria Perpinyà
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Mai 5, 2022
Núria Perpinyà, Diatomea
La Magrana, Barcelona: 2022
«Quan hi ha un canvi de paradigma, costa d’acceptar-lo. Estem acostumats a un paisatge i no en sabem albirar cap d’altre. Si al segle XVII, algú hagués previst que, al XXII, s’instauraria l’afrofuturisme i que els homes de color durien les regnes del planeta, l’haurien cremat en una foguera. I si fa tres-cents anys, algú hagués predit que, al segle XXIII, la política estaria en mans de dones, no l’haurien cregut. I, tanmateix, el pacifisme i la voluntat de diàleg del gènere femení eren coneguts a bastament. Des que vostès governen, la violència és gairebé inexistent. La darrera guerra va ser fa seixanta-nou anys. Des d’aleshores, s’han eliminat els exèrcits. Vostès, il·lustríssimes governantes, van posar punt i final a l’era racial, militar i nacional. Entre moltes altres mesures, varen transferir el pressupost armamentístic a objectius educatius. El que avui és normal, abans era estrany.»
Visita Ins Joan Amigó
Posted by emilibayo in Uncategorized on Abril 26, 2022
A propòsit del llibre Premonicions
Traïdors i covards, 25è aniversari
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Abril 13, 2022
El dia 16 d’abril es compleix el 25è aniversari de la presentació a Lleida de la meva primera novel·la, Traïdors i covards (Empúries, B. 1997). Va ser probablement un dels dies més emocionants de la meva vida. Era un dijous lluminós i la sala d’actes de l’efímera llibreria Jabs es trobava molt plena. Molts amics i moltes amigues. Molts curiosos. L’Annabel aguantava en braços el nostre Tomàs, de cinc mesos d’edat. M’estaven passant tantes coses! El Pere Rovira i el Xavier Macià van donar la benvinguda al llibre amb paraules amables i jo, nerviós com poques vegades, em vaig sentir per primera vegada escriptor. Després han vingut moltes altres novel·les i escrits, però les primeres vegades són les que més costa d’oblidar. Vint-i-cinc anys. Qui ho havia de dir!
Será nuestro secreto, la última novela de Empar Fernández
Posted by emilibayo in novela española, Uncategorized on Abril 9, 2022
Empar Fernández, Será nuestro secreto.
Ed. Alrevés, Barcelona: 2022.
Una magnífica novela negra escrita con una prosa deliciosa.
«Tedesco baja del autobús dos paradas antes de la que queda más cerca de su casa. Prefiere caminar unos minutos, aunque el relente del anochecer le obligue a avanzar encogido y con la cabeza medio oculta por las solapas del abrigo. Como una vieja tortuga, piensa al encorvarse todavía más y encoger el cuello. Como un animal longevo que pierde facultades. Con los sesenta a la vuelta de la esquina, se siente viejo y desalentado.
A veces, en los malos días como el que acaba, el policía piensa en sí mismo como en un farsante, en un inútil. Hace días leyó algo sobre el síndrome del impostor, que consiste en experimentar la certidumbre de que los logros personales no son el resultado del empleo de las propias capacidades, sino de la buena fortuna, de inexplicables golpes de suerte. Dada la incapacidad para avanzar en el caso, Mauricio Tedesco se siente un impostor a sueldo de la ciudadanía».
Viatge a l’oblit.
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Març 7, 2022
Xavi Ballester, Viatge a l’oblit.
Pagès Editors, Lleida: 2022.
Les façanes terroses dels edificis estan atapeïdes de finestres i balcons d’on hi penja roba estesa. El sol joguineja amb les peces de roba i s’hi reverbera. Darrere de cadascuna d’aquestes finestres i balcons hi ha una vida secreta, amagada. La roba estesa, ben neta i eixugant-se al sol, n’és la prova. Entre els llençols i les samarretes blanques, les camises beix i els pantalons foscos, hi destaca un vestit de dona, acolorit i vaporós, que la brisa fa voleiar més que les altres peces de roba en una dansa solitària. L’observo, el vestit deleja per alçar el vol però les pinces de fusta que el subjecten al fil d’estendre li ho impedeixen. Un cop de vent em fa tancar els ulls. M’hi ha entrat pols. El ventijol humit m’omple el nas d’una flaire rància i amarga de pixats.
Un país con tu nombre
Posted by emilibayo in novela española, Uncategorized on Desembre 16, 2021
Alejandro Palomas, Un país con tu nombre (Destino)
«No sé, a lo mejor es que hay personas que en el único sitio donde han encajado de verdad ha sido en el vientre de su madre y después de eso toda sido siempre querer volver. Puede que yo sea una de ellas, no sé».
Charles Bukowski, La enfermedad de escribir.
Posted by emilibayo in assaig, Uncategorized on Novembre 8, 2021
Anagrama, Barcelona: 2020.
Algunas de las perlas de Bukowski en La enfermedad de escribir:
.- Ya tengo 34 años. Si no triunfo antes de los 60, me daré un plazo de 10 años más.
.- Es normal escribir poesía a los 23, pero si sigues haciéndolo a los 43 significa que no estás del todo bien de la cabeza, pero no pasa nada…
.- al fin y al cabo, una vez que has acabado el poema no eres más que un comercial cobarde…
Una traducció imprescindible
Posted by emilibayo in Uncategorized on Setembre 10, 2021
Charles Baudelaire, Les flors del mal.
Traducció i edició de Pere Rovira
Proa, Barcelona: 2021
ESPLÍN
Quan pesant, com de plom, el cel baix s’apilona
damunt de l’esperit pres pel tedi més llarg
i, abraçant l’horitzó que es veu a la rodona,
ens aboca un jorn negre i com les nits amarg;
quan la terra se’ns torna una masmorra humida,
on l’Esperança, igual que els tímids ratpenats,
fuig colpejant els murs amb l’ala esporuguida
i topant amb el cap als cabirons corcats;
quan la pluja amb immenses ruixades rabioses
vol imitar els barrots d’una vasta presó
i un poble silenciós d’aranyes fastigoses
para als nostres cervells les xarxes de tristor,
de sobte, unes campanes voltegen amb gran fúria
i llencen cap al cel un espantós udol,
com esperits errants i de naixença espúria,
que gemeguen tossuts buscant algun consol.
—l llargs carros de morts, sens tambors ni complanta,
em desfilen per l’ànima; l’Esper plora, covard,
i l’Angoixa, cruel i despòtica, planta
al meu crani inclinat el seu negre estendard.
Emili Bayo 
Comentaris recents