Archive for category narrativa catalana
La mirada àcida de Miquel de Palol
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Agost 16, 2021
Miquel de Palol, Copèrnic
Ed. Proa, Barcelona: 2021
«Detesto profundament la mandra intel·lectual dels qui no saben fer altra cosa que anar als extrems, dels visceralment contraris a la ponderació i el matís, les coses són una meravella o una merda, quan es parla d’algú, o és un geni (o un sant), o un imbècil.»
«Vaig construir un refugi que va resultar força efectiu en la paradoxa del profeta: quan surt un dient que la societat és un desastre, que els mediocres són exaltats i els talentosos castigats (polítics inútils i lladres, premsa mentiders, estupidesa, ignorància i gregarisme fomentats en detriment d’integritat i coneixement), tothom sense excepció s’hi entusiasma i ho aplaudeix. No es troba ningú estúpid ell mateix, ignorant, inútil o llepaculs, tothom imagina que si s’establís un barem universal d’eficàcia intel·lectual en sortiria beneficiat. Donant per feta l’honestedat sentimental de tots, com és que la societat presenta de forma tan general i objectiva trets d’ignorància, ineptitud, ceguesa afectiva? Un efecte substancial de la combinació de tants trets nefastos és justament la pulsió de patir-los, de no reconeixe’ls en un mateix i enardir-se quan algú en fa blasme i xurriacada atribuint-los a d’altres. Vam arribar a bon port quan de l’acord ja no se’n podia extreure res més.»
Mirades i espectres
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on Mai 24, 2021
Joan Barceló i Cullerés, Mirades i espectres.
Edició i pròleg d’Andratx Badia-Escolà.
Ed. Fonoll. Juneda: 2020.
«Dissabte arran de nit encetada, les parelles dandaires inunden els carrers, són una glopada de passes sota la lluna tèrbola. Vora la Serra Roja, però, una llum d’espelma tintinege i s’encén i no vol apagà’s i fa veure com si es morís i reprèn l’alè i no diu res de res. La Florero hi cunye, a la seua llum. Escalfe amb un pot de llauna ennegrida la resta d’una cassola de tros que li ha donat l’Alexandre quan tornae de podar. L’ Alexandre mai no dixe el tros ni que el món s’esberlo: diuen que hi va a buscar el bocinet de vida cada dia, entre els terrossos.
Los caragols, xopats de brou de conill, suren damunt del pot amb los cigrons i els trossos de corna renegrida. S’ho empasse sense mastegar, sense dents, xuclant amb la rialla los padellassos d’estofat al punt just del paladar. Piquen com ens mala coça de somera, a fe del diable! Però li fan empassar tot lo fred i les entranyes se li rostixen amb lo pebre i el carolet i al cap de no poc res una baferada de sang li puge a les galtes, li fa rebotir les temples, li il•lumine els ulls. Despoés, un callòs de truita de carxofa de fa dies qui-sap-quants li fa maleir que la Maria de cal Pambarra, que l’ha fregida, hajo fe uns talls tan grossassos i no hajo bullit la verdura perquè es dixe la boca plena de filets que no païx ni una berra. I de postres unes aurelletes que los àngels hi canten, manospa!, unes aurelletes amb mel que haurien fet agafar dentetes a tots los picamosques del secà: llaminadures de qui té sempre un budell buit per la dolçor, matalàs on la llengua es desfà i s’adorm i s’estire i s’arronse.
La Florero celebre lo Carnestoltes goitant per entre els forats de tres parets de fang del seu cobert lo poble mullat de música. I la seua rialla és tota la festa en un sol gest.»
Impressiona la capacitat fabuladora d’un Joan Barceló tan jove. Va morir amb només 25 anys. Fa esgarrifança pensar la quantitat de llibres fabulosos que devia portar al cap i que mai no va arribar a escriure. A Mirades i espectres, a més, sorprèn l’opció lingüística local, en un moment en què tot s’havia d’ajustar a la norma.
PREMI MENJALLIBRES 2021
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on febrer 10, 2021
9 de febrer
Sessió amb alumnes dels instituts de Vilanova i la Geltrú. Un luxe poder parlar en aquests temps de pandèmia a un auditori de lectors atents i interessats.
El tango de Dien Bien Phu
Posted by emilibayo in narrativa catalana on febrer 28, 2020
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu.
Ed. 62, Barcelona: 2020.
«El dubte era creuar o no la Frontera. I més endavant, tornar a l’Espanya o acceptar l’allotjament dels nostres benefactors filantròpics. Dues solucions dolentes. Uns joves de la 120a Brigada Mixta comentaven que els matarien aquella mateixa nit. Després de setmanes retrocedint, els seus rostres hieràtics mostraven que no tenien ni porta de sortida. Amb les barbes brutes i polsegoses, semblaven estàtues mòbils en el jardí de la mort. Alguns estaven ferits perquè els franquistes els havien bombardejat fins al límit de la frontera. El més jove contestava al seu company que no es preocupés, que tard o d’hora havia d’arribar el final. Amb cinisme, l’altre va assentir en un to profètic, “fins i tot les experiències més apassionants tenen un final”. S’ensumava que la pel·lícula acabaria de mala manera. »
La mirada i la prosa impagables de Pere Rovira
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on Desembre 1, 2019
Pere Rovira, Música i pols. Un dietari.
Proa, Barcelona: 2019
La distinció entre escriure per plaer o a causa d’una obsessió maniàtica no té gaire sentit. Les dues posicions són perfectament compatibles, és més, jo diria que són inevitables. Totes les persones que hem escrit amb una constància quotidiana i hem acabat algun llibre sabem que hem arribat a fer-ho gràcies al plaer i a l’obsessió d’escriure. Ens hem divertit i hem oblidat el temps,i hem patit i ens hem fatigat i el temps ens ha caigut damunt. Les coses van aixi. I el més signiñcatiu de tot és que, un cop acabat el llibre, deixa d’interessar-nos i rarament ens el tornem a mirar. Contra el que de vegades he sentit comentar, el que compta no és haver escrit un llibre, sinó escriure’l, estar escrivint, vull dir. Això, és clar, si un vol ser escriptor. El cas dels diletants és diferent, em sembla que hi compta més la vanitat del producte, de tenir el llibre a les mans, de passejar-lo, de veure’l als aparadors de les llibreries.
Concessió Premi Gran Angular 2019
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana on Octubre 6, 2019
Roda de premsa a la seu d’editorial Cruïlla.
Acte de concessió a l’Aquarium de Barcelona. 3 d’octubre de 2019
Atles de l’oblit de Teresa Ibars
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Abril 3, 2019
Teresa Ibars, Atles de l’oblit.
Pagès Editors, Lleida: 2019.
Un recorregut melangiós pel Baix Segre del segle passat. La memòria d’un temps i un espai.
«Després, lluny del verd imposat i del paisatge de pols, matolls i timó, tot es va tornar abstracció de distància. El que és aliè, estrany, a poc a poc, se’m va engolir fins a situar-me a l’oblit de l’entorn i del contorn que, ple de vida i moviment, m’havia vist nàixer i créixer. El passat es va esfumar de manera gradual pel pes sord de la joventut que m’afuava cap a l’univers. El món va esdevenir infinit i anar allà dellà va soterrar la terra humida per l’herba i el terròs ressec que contenia les restes d’un corral on antigament havíem tancat les vaques, els conills i els aframs.
I tot allò que durant tant de temps havia estat el present d’un passat feixuc, es va fer fonedís.»
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana on Octubre 25, 2018
http://properaparadacultura.blogspot.com/
dimecres, 17 d’octubre de 2018
Avui us portem una entrevista amb Emili Bayo que treu nova novel·la en català ‘Més que ràbia’ amb Llibres del delicte.
Perquè va decidir a una novel·la negra posar com a un dels protagonistes un mosso d’esquadra que mai ha tirat ni un tret, ni ganes?
Afortunadament, la majoria dels Mossos no es moren de ganes de buidar el carregador de la seva arma reglamentària contra el primer delinqüent que els surt al pas. Jo volia sobretot un protagonista que inspirés simpatia, però que alhora es trobés enredat en les seves contradiccions existencials. No m’agraden els personatges plans i transparents, m’interessen molt més els individus en conflicte amb ells mateixos.
Es aquesta una novel·la de denuncia al sistema?
Jo crec que la novel·la negra compleix la sana funció d’observar atentament el sistema i d’evidenciar-ne les imperfeccions. I més en moments complicats com els que vivim. Els meus personatges miren la realitat que els envolta i troben molts arguments per sentir una ràbia profunda.
Per un costat parla de l’idealisme del procés i per altra desmunta alguns protagonistes. Perquè?
En aquesta novel·la tothom tendeix a substituir els ideals pels interessos. Polítics, policies, periodistes, empresaris… tots acaben traint-se d’alguna manera. Probablement el gran tema de la novel·la sigui l’amoralitat del món en què vivim.
Vol fer entendre que ens hem de mirar més amb lupa que hi ha darrera de desnonaments i coses semblants?
No només això. També què hi ha darrere d’aquells que afirmen tenir la fórmula per millorar-nos la vida, o darrere d’aquells que diuen que vetllen per la nostra seguretat o darrere dels qui fan bandera d’una integritat incorruptible… La vida és complexa i quasi sempre ens atordeix i ens intoxica amb petites obligacions, problemes, servilismes… La literatura, a través de les seves presumptes mentides, ens regala el moment de pausa per mirar-la amb tranquil·litat, per analitzar-la, per comprendre-la… Jo busco això com a lector en els llibres que llegeixo i és el que intento oferir quan escric.
Lo que està caient actualment a Catalunya li ha empès a escriure una novel·la amb transfons polític?
No crec que la novel·la hagués estat gaire diferent en una altra època o un altre context, perquè aquesta no és una novel·la sobre el procés. La Catalunya actual és només el marc d’actuació dels meus personatges; això sí, un marc perfecte perquè les tensions es sovintegen i perquè no és estrany que els interessos s’amaguin darrere les banderes. Crec que hauria estat una petita traïció ignorar el conflicte que avui es viu al carrer. Per això he donat veu a personatges molt diferents, de sectors socials diversos, amb opinions oposades… També per això els he fet parlar a tots en primera persona, perquè volia oferir una visió directa, àmplia i calidoscòpica del moment que ens ha tocat viure.
Segueix atraient-li Lleida com el primer dia com a escenari de les seves novel·les?
Per descomptat. És un escenari ric i complex que conec prou bé i que dona molt joc. Però tampoc no vull enarborar cap bandera. Cada història que vull explicar demana un marc concret que intento trobar. Puta pasta, per exemple, passava principalment a Barcelona, mentre que Tan tuyo como tu muerte requeria un espai més perifèric i rural.
Com es formar part d’una editorial tan jove i a la vegada prestigiosa com Llibres del Delicte?
Estic encantat de formar part de la comunitat de Llibres del Delicte. Anteriorment he publicat a les editorials catalanes més grans i quasi sempre m’he sentit poc o gens acompanyat. La feina d’escriptor ja és prou solitària perquè després de publicar un llibre també et sentis sol. L’editor Marc Moreno, en canvi, transmet confiança i entusiasme.
Seguirà alternant castellà i català en les seves novel·les?
Aquesta és la intenció.
Tindrem més entregues del pobre sergent Abel Claramunt?
La continuació de Tan tuyo como tu muerte ja quasi està acabada. Potser l’any vinent, si tot va bé… Però és difícil fer previsions veient l’estat actual del mercat editorial.
Xavier Borrell Campos
Més que ràbia
Autor: Emili Bayo
Pàgines: 323
Enquadernació: Rústica amb solapes
Mides: 14 x 21 cm
ISBN: 978-84-947889-9-4
Data de publicació: Setembre de 2018
Ressenya de Més que ràbi
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana on Octubre 1, 2018
martes, 18 de septiembre de 2018
http://crucesdecaminos.blogspot.com/2018/09/ressenya-mes-que-rabia-emili-bayo.html
#Ressenya: Més que ràbia – Emili Bayo
Molt interessant l’inici de temporada de Llibres del Delicte. Si fa pocs dies us parlava de No diguis res de Raquel Gàmez Serrano, avui us vull parlar de Més que ràbia de Emili Bayo, dues novel.les amb molt de carisma propi, amb molta entitat, amb molta força, tot i que la de la Raquel va de menys a més, com ja vaig explicar, i en la del Emili la troben des de la primera pàgina o fins i tot diria que des de la portada.
I és que des de les primeres pàgines t’adones que el títol de la novel.la no és un caprici de l’autor o l’editor, dons els personatges destil·len ràbia per tots els porus de la seva pell. Les frases tenen ràbia dins seu. Tens una gran sensació de cremor per dins a mesura que vas llegint, i com sempre dic, això és gràcies a la intenció literària del autor, del seu bon fer.
«La vida et dibuixa la silueta a hòsties».
L’autor és mulla quan parla dels polítics i fins hi tot del procés independentista. Crec que mica en mica aniran sortint més ficcions parlant del tema, doncs el tema dona per molt. L’Emili sap jugar amb tots els elements que la realitat ens aporta i construeix una bona ficció.
«Si se’t nota molt la intel·ligència mai no arribaràs al capdamunt d’un partit, on els mediocres, els dropos i els oportunistes es barallen per guanyar-hi una mica d’espai».
No sé si llegeixo de més, però crec que la novel.la és una forma de treure tota la ràbia que l’autor té acumulada durant els últims mesos per tot el que està passant i el que no està passant a Catalunya, però com dic, son les meves sensacions i si fos així crec que és una bona teràpia i també una bona forma d’alçar la veu.
També crec que aquest missatge, el de la ràbia, podria ser comprat per la majoria dels habitants de Catalunya doncs: qui no està fart de tot plegat?
La novel.la està construïda a partir dels personatges. Cada capítol és d’un d’ells i ens explica en primera persona el que veu, el que sent. La gràcia és que moltes vegades pots veure una mateixa situació des de dos punts de vista i això va enriquint la història.
Tot i que hi ha molt personatges, la construcció coral del text està molt ben treballat i definit, així com definits els personatges fent que siguin clarament distingibles i no tinguis la sensació de vertigen entre tants noms com algunes vegades passa.
La moralitat o la falta d’ella també estarà en el punt de mira de la lectura per acabar d’arrodonir una lectura engrescadora, interessant, intensa i escrita amb molta ràbia.
Editorial: Llibres del Delicte
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana on Octubre 1, 2018
6 de set. 2018
http://tumateix-llibres.blogspot.com/2018/09/mes-que-rabia-demili-bayo.html
MÉS QUE RÀBIA d’Emili Bayo
Emili Bayo 
Comentaris recents