Posts Tagged narrativa catalana
L’assassí de Llort
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Agost 9, 2024
Llort, Un assassí.
Editorial Clandestina. Col “Crims.cat”. Barcelona: 2024.
“Quin valor té la vida, despullada de tot sentit? O quin sentit té la vida, despullada de tot valor?”
Una mirada a la Segarra
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on gener 5, 2024
«Sempre havia pensat que les esplanades em semblaven angoixants per efecte del meu cor. Jo estava angoixada i la falta de límits del paisatge em deixava sola amb aquell desfici fosc. La terra era un escenari on projectar amb narcisisme el meu estat d’ànim. […] La terra dura i ampla se m’havia posat a dins abans que hi hagués pogut posar paraules. I com fan els ocells, que adapten el plomatge al bosc on es troben, ella i jo també érem indestriables.
Què és, el paisatge? Segurament el que esperem trobar en un lloc abans d’anar-hi. Una idea que recull els prejudicis dels forasters —que neixen de les seves necessitats i es difonen de mil maneres durant dècades de cultura—.»
Mirades i espectres
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on Mai 24, 2021
Joan Barceló i Cullerés, Mirades i espectres.
Edició i pròleg d’Andratx Badia-Escolà.
Ed. Fonoll. Juneda: 2020.
«Dissabte arran de nit encetada, les parelles dandaires inunden els carrers, són una glopada de passes sota la lluna tèrbola. Vora la Serra Roja, però, una llum d’espelma tintinege i s’encén i no vol apagà’s i fa veure com si es morís i reprèn l’alè i no diu res de res. La Florero hi cunye, a la seua llum. Escalfe amb un pot de llauna ennegrida la resta d’una cassola de tros que li ha donat l’Alexandre quan tornae de podar. L’ Alexandre mai no dixe el tros ni que el món s’esberlo: diuen que hi va a buscar el bocinet de vida cada dia, entre els terrossos.
Los caragols, xopats de brou de conill, suren damunt del pot amb los cigrons i els trossos de corna renegrida. S’ho empasse sense mastegar, sense dents, xuclant amb la rialla los padellassos d’estofat al punt just del paladar. Piquen com ens mala coça de somera, a fe del diable! Però li fan empassar tot lo fred i les entranyes se li rostixen amb lo pebre i el carolet i al cap de no poc res una baferada de sang li puge a les galtes, li fa rebotir les temples, li il•lumine els ulls. Despoés, un callòs de truita de carxofa de fa dies qui-sap-quants li fa maleir que la Maria de cal Pambarra, que l’ha fregida, hajo fe uns talls tan grossassos i no hajo bullit la verdura perquè es dixe la boca plena de filets que no païx ni una berra. I de postres unes aurelletes que los àngels hi canten, manospa!, unes aurelletes amb mel que haurien fet agafar dentetes a tots los picamosques del secà: llaminadures de qui té sempre un budell buit per la dolçor, matalàs on la llengua es desfà i s’adorm i s’estire i s’arronse.
La Florero celebre lo Carnestoltes goitant per entre els forats de tres parets de fang del seu cobert lo poble mullat de música. I la seua rialla és tota la festa en un sol gest.»
Impressiona la capacitat fabuladora d’un Joan Barceló tan jove. Va morir amb només 25 anys. Fa esgarrifança pensar la quantitat de llibres fabulosos que devia portar al cap i que mai no va arribar a escriure. A Mirades i espectres, a més, sorprèn l’opció lingüística local, en un moment en què tot s’havia d’ajustar a la norma.
La mirada i la prosa impagables de Pere Rovira
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on Desembre 1, 2019
Pere Rovira, Música i pols. Un dietari.
Proa, Barcelona: 2019
La distinció entre escriure per plaer o a causa d’una obsessió maniàtica no té gaire sentit. Les dues posicions són perfectament compatibles, és més, jo diria que són inevitables. Totes les persones que hem escrit amb una constància quotidiana i hem acabat algun llibre sabem que hem arribat a fer-ho gràcies al plaer i a l’obsessió d’escriure. Ens hem divertit i hem oblidat el temps,i hem patit i ens hem fatigat i el temps ens ha caigut damunt. Les coses van aixi. I el més signiñcatiu de tot és que, un cop acabat el llibre, deixa d’interessar-nos i rarament ens el tornem a mirar. Contra el que de vegades he sentit comentar, el que compta no és haver escrit un llibre, sinó escriure’l, estar escrivint, vull dir. Això, és clar, si un vol ser escriptor. El cas dels diletants és diferent, em sembla que hi compta més la vanitat del producte, de tenir el llibre a les mans, de passejar-lo, de veure’l als aparadors de les llibreries.
Tot el que et vull dir
Posted by emilibayo in Uncategorized on Març 11, 2014
Tot el que et vull dir, Pagès editors, Lleida: 2014
Tot el que et vull dirés un mosaic de persones que parlen i s’expliquen les dificultats i la grandesa de viure: el jove pintor que vetlla el cadàver del mestre, el crític enfrontat al seu èxit, el periodista de successos incapaç de gestionar les emocions, l’esposa que intueix la fragilitat del seu món, el fill davant l’adéu del pare odiat… A tots ells la vida els ha mostrat un fragment de veritat. Tots ells el volen explicar.
Emili Bayo 
Comentaris recents