La mort lenta

Xavier Mas Craviotto, La mort lenta.

L’altra editorial, Barcelona: 2019.

Premi Documenta 2018

«…potser entendran que hi ha més d’un tipus de mort, i que la mort física, la del cos, és una de tantes altres. I és la que ens fa més por. És la que fa que visquem en un estat d’alerta permanent perquè, qualsevol dia, la mateixa vida ens ho pot prendre tot. Però hi ha una altra mort. Una mort imperceptible, tèbia. La mort lenta. La mort de tot allò que no és matèria. L’esllanguiment del que, a mesura que existim, va apagant-se al nostre voltant i a dins nostre. La mort de les coses tal com les coneixem. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit».

«Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàvers d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin. l l’amor dels pares va començar a morir-se molt aviat. Però van arrossegar el cadàver fins al final, fins que ells mateixos també van ser cadàvers. Va ser la Lena qui m’ho va dir. Havíem tornat de l’enterrament. Anàvem vestits de negre. La casa era molt buida. I silenciosa. L’aire feia nosa, perquè l’aire era l’absència d’alguna cosa que ja no hi va ser més. I m’ho va dir amb una veu prima com un fil. Em va mirar, molt trista, i m’ho va dir. No puc parar de pensar que els pares s’han mort sense estimar-se.»

 «l’Aram i la Lena han comprovat que el temps és com un vent que desgasta la vida, com una aigua que erosiona les pedres del riu i se n’emporta els sediments, ben lluny, fins al mar. Que han arribat a un punt de la vida que han llegit tants llibres, i vist tantes pel·lícules, i escoltat tantes cançons, i conegut tantes persones, i tingut tantes converses, i anat a tants concerts i obres de teatre i musicals, i contemplat tants paisatges i tants monuments i tantes catedrals i tants quadres i escultures i edificis, que mai més res els semblarà prou gran, prou sublim, prou excels, prou impactant per perdre el senderi, prou emocionant per fer-los plorar, prou espectacular per fer-los estremir. Tenen la sensació que, només de sentir el principi, ja coneixen tots els finals. Ja coneixen a tothom, amb els seus drames i les seves tragèdies, com si les persones es repetissin, com si haguessin sentit les seves històries milers de vegades i les coneguessin a la perfecció. Ja coneixen cada detall, cada gest, cada mirada, cada paraula, cada cosa. Han entès que arriba un dia en què tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure. I noten que allò que colpeix costa molt més de trobar que quan estaven descobrint el món, perquè tenen la impressió que allò ja ho han vist, que tot es repeteix infinites vegades fins a la sacietat i que tot és un cercle que gira sobre ell mateix, i ells són al mig, veient passar per davant sempre les mateixes coses, les mateixes cares, les mateixes històries, les mateixes vides. I només de pensar en tota la vida que els queda per endavant, senten un esgotament espès i feixuc».

, ,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: