Archive for category Novela
“Una historia de campesinos, jueces y verdugos”
Posted by emilibayo in Novela, Uncategorized on Juliol 10, 2025
Anton García, Crónica de la luz y de la sombra.
Pez de Plata, Oviedo: 2025
El padre Ángel Ciarán acercó el crucifijo a la boca del que iba a morir, que lo besó; aunque la vista de Gancedo estaba puesta de reojo hacia donde estaba el corte de la fana de Xinestaza, donde quedaba Concha Calzón, su amante. Pensó en ella una última vez, en el calor de su cuerpo, en aquellos labios húmedos, en el sexo. Recordó la luz de aquellos días en La Zorera, la felicidad sobre la piel, pero de repente sintió que la sombra se apoderaba de él y estuvo a punto de echarse a llorar, emocionado. El fraile dominico caminó hacia el centro del patíbulo y estiró los brazos al cielo, llamando más a la ovación que a la oración. Con su voz potente y entonada, atronando, arrancó a rezar mientras animaba con los brazos a que los creyentes lo siguieran: «Credo in unum Deum, Patrem omnipotentem, factorem caeli et terrae…». Mayoral, ya situado detrás del preso, cogió con la mano derecha el rabil del garrote mientras con la izquierda le tapaba la cara con un paño negro. Nunca usaba el mismo trapo de un ajusticiado para otro, como si fuera necesaria semejante medida de higiene. El gentío acompañaba en el rezo como si una colmena estuviera enjambrando. Un guardia civil de los que estaban haciendo guardia cayó al suelo. Cuando el rezo llegó a «Deum de Deo, lumen de lumine…» Gregorio Mayoral dio tres cuartos de vuelta a la palanca. Tardó apenas dos segundos en hacerlo. Con el rumor del rezo no se sintió el crujir de las vértebras ni la boqueada que dio Gancedo. La gente calló, pero el padre Ciarán, sin dejar el credo, volvió sobre sus pasos hasta donde estaba el reo y levantó una esquina del trapo, asomándose con cuidado a la cara del ajusticiado. Le pareció que estaba dormido, aunque tenía los ojos entreabiertos. Esperaba encontrar una mueca de espanto, el gesto del sufrimiento o del dolor, de la dentellada de la muerte al fin y al cabo; pero aquel rostro sereno, lleno de placidez, lo reafirmó en la creencia que venía arrastrando: la de que el condenado por la justicia de los humanos moría en gracia de Dios, y se persignó delante de aquella evidencia.
“Los novelistas chilenos escribimos novelas sobre poetas chilenos”
Alejandro Zambra, Poeta chileno
Ed. Anagrama, Barcelona: 2020
“Al final igual elige tres libros muy baratos de poetas que tienen quince o veinte años más que él, y que si fueran futbolistas en lugar de poetas serían considerados futbolistas acabados, ya al borde del retiro, pero como son poetas todo el mundo los sigue llamando poetas jóvenes, porque; ejercicio de la poesía no da dinero pero prolonga notablemente la juventud.”
Pasta fàcil a Lectura
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana, Novela on Juny 23, 2024
Pasta Fàcil a Lectura, suplement dominical del diari Segre
Les arrels que et donen una tradició i les ales que et permeten volar
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Juny 14, 2023
Dora Muñoz, Arrels i ales
Llibres del Delicte, Barcelona: 2022
La investigació de la mort d’un ornitòleg alemany a Mallorca reviu una vella història de traïcions en l’Alemanya dividida de la Guerra Freda.
«—He provat de trobar més informació sobre la víctima i poca cosa més hi ha a part que sé que passà a l’oest com a assistent a un congrés i que llavors hi demanà asil. Als expedients de la Stasi podríem trobar-hi molta més informació, però no estan digitalitzats i això suposaria viatjar a Berlín. ¿Saps que sols a Berlín hi ha… —consultà els seus apunts— 43 quilòmetres de prestatges amb expedients i que amb els d’altres seus fan 111 quilòmetres, amb —continuava llegint— 41 milions de fitxes, quasi dos milions de fotos, negatius i diapositives, i milers de pel·lícules, vídeos i àudios? I encara queden 15.000 sacs de papers romputs que un equip de, sobretot dones, fa anys que intenten recompondre? Les dones puzzle les anomenen. I qualsevol pot demanar accedir al seu expedient.
—ldò just com aquí, eh? »
La València de Rafa Lahuerta
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela on Mai 21, 2023
Rafa Lahuerta Yúfera, Noruega,
Llibres de la Drassana, València: 2020
A Noruega no se li pot negar l’ambició. Concebuda com la gran novel·la d’una València castissa i ja desapareguda, explica la historia d’Albert Sanchis, el vincle de la seva família amb el mercat del Trench, la humilitat de la vida al barri, el flirteig dels amics amb la delinqüència, la prostitució, la droga, al incapacitat per establir una relació amorosa estable, la negociació del talent propi i l’obsessió mai aconseguida de convertir-se en escriptor, la malaltia… El text està ple de moments magnífics i reflexions interessants, però tot sovint he tingut la sensació que la mateixa exuberància del text li juga en contra. Lectura molt recomanable..
«Escriure era una bona teràpia personal, però res més. Si alguna cosa sobrava eren llibres, històries, escriptors. Com a passatemps íntim per a no acabar borratxo en els bars era una opció passable; com a aposta professional només podia generar-me frustració. Si ho haguera comprés abans m’hauria estalviat molts disgustos. Amb l’ego davall control hauria sabut direccionar millor eixes virtuts modestes que, estant dins meu, jo pensava que havia d’exhibir a tota costa d’una manera artística. Però això ho vaig aprendre massa tard. Vaig aprendre tard que la vanitat mal gestionada està en l’origen de totes les nostres desgràcies i que desfer-se d’eixe llast és l’únic cel que realment val la pena assolir, encara que la seua recompensa siga la invisibilitat, l’anonimat, el lent aprenentatge de certa decepció.»
«Fugint d’eixa mascarada volguí creurem artista, escriptor, promesa de novel·lista. Per a què, si ja sabia que la literatura havia sigut fagocitada per la indústria de l’entreteniment? Per a què, si ja sabia que l’oci era el revers lúdic de la insatisfacció, el còmplice necessari per a esmortir de manera més o menys judiciosa la perversió institucionalitzada? Per a què, dis-me, per a què? Per vanitat, home, per vanitat! La vanitat és la carlota dels bovos útils, un motoret pensat per a deixar en evidència els ionquis de l’ego. Eixa geometria delirant es manifesta en l’afany de reconeixement, en la pompa de les estàtues, en la busca del somriure d’una nimfa que mai es fixaria en nosaltres. La ràbia acumulada m’obligava al narcisisme. Realment no volia millorar el món, jo només anhelava palmadetes a l’esquena, que algú tornara a voler-me com m’havia volgut Elena… Com si allò fora possible.»
Tània i els vius
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela on Març 28, 2023
Joan Pons Bover, Tània i els vius.
Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2019.
AdiA edicions, Calonge (Mallorca): 2020.
«La mort et descansa però és avorrida, Ni tan sols això: és plana i lleugera com un full de paper, no hi ha res escrit, ni hi ha companyia. La mort és viure sense els altres, sense cap emoció que t’exalti o que et faci infeliç. Una cançó d’una sola nota i un quadre d’un sol color. Si hagués sabut que l’eternitat era tan perfecta hauria esperat un poc més. Ens queixam dels alts i baixos quan som vius, però és com queixar-se d’anar banyat després de nedar, o d’anar descambuixat després de colcar en bicicleta. (… ) I res no em fa mal ni em molesta, ni em fa passar pena ni em lleva la son. Però viure és una oportunitat irrepetible. Equivocar-se i viure, fracassar i entristir-se i viure, pujar dalt d’una muntanya per cridar que ets molt desgraciat i viure, barallar-te amb els teus pares o amb la parella i viure, perdre la feina o no trobar-ne i viure, queixar-se tot el sant dia i algun cop desitjar morir. Però viure. La mort ja vendrà més tard, i no s’acabarà mai un cop hagi arribat.»
Després de la tempesta a La Ràpita
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana, Novela on Març 18, 2023
17 de març de 2023. Fotos Anabel Encontra
Presentació de Després de la tempesta a Lleida
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela on Març 18, 2023
9 de febrer de 2023. Fotos António Galeote
La mirada al futur de Núria Perpinyà
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Mai 5, 2022
Núria Perpinyà, Diatomea
La Magrana, Barcelona: 2022
«Quan hi ha un canvi de paradigma, costa d’acceptar-lo. Estem acostumats a un paisatge i no en sabem albirar cap d’altre. Si al segle XVII, algú hagués previst que, al XXII, s’instauraria l’afrofuturisme i que els homes de color durien les regnes del planeta, l’haurien cremat en una foguera. I si fa tres-cents anys, algú hagués predit que, al segle XXIII, la política estaria en mans de dones, no l’haurien cregut. I, tanmateix, el pacifisme i la voluntat de diàleg del gènere femení eren coneguts a bastament. Des que vostès governen, la violència és gairebé inexistent. La darrera guerra va ser fa seixanta-nou anys. Des d’aleshores, s’han eliminat els exèrcits. Vostès, il·lustríssimes governantes, van posar punt i final a l’era racial, militar i nacional. Entre moltes altres mesures, varen transferir el pressupost armamentístic a objectius educatius. El que avui és normal, abans era estrany.»
Traïdors i covards, 25è aniversari
Posted by emilibayo in Emili Bayo, narrativa catalana, Novela, Uncategorized on Abril 13, 2022
El dia 16 d’abril es compleix el 25è aniversari de la presentació a Lleida de la meva primera novel·la, Traïdors i covards (Empúries, B. 1997). Va ser probablement un dels dies més emocionants de la meva vida. Era un dijous lluminós i la sala d’actes de l’efímera llibreria Jabs es trobava molt plena. Molts amics i moltes amigues. Molts curiosos. L’Annabel aguantava en braços el nostre Tomàs, de cinc mesos d’edat. M’estaven passant tantes coses! El Pere Rovira i el Xavier Macià van donar la benvinguda al llibre amb paraules amables i jo, nerviós com poques vegades, em vaig sentir per primera vegada escriptor. Després han vingut moltes altres novel·les i escrits, però les primeres vegades són les que més costa d’oblidar. Vint-i-cinc anys. Qui ho havia de dir!
Emili Bayo 
Comentaris recents