De petits, tot just descobrim la màgia del llenguatge, aprenem a invitar-nos a totes les històries. Perquè les volem saber, aprenem a llegir i a escoltar. Davant la veu d’una mare que explica el conte asseguda als peus del llit, hem après a gaudir de la inexplicable seducció de les paraules. Tothom ha tingut la seva Xahrazad, la veu de totes les històries. Calmosa i pausada, potser, d’aquelles que esgarrapen per dintre sense ferir l’oïda. O intensa, apassionada, de les que es deixen dur pels batecs de la història. O tal vegada freda i distant, capaç de mesurar amb saviesa les justes proporcions de ritme, intensitat o dolcesa… En aquelles nits de la infància, ens debatíem contra la remor d’aquella veu estimada, contra aquell embruix, contra aquella màgia seductora, tot sabent que la batalla estava perduda, perquè les paraules posseïen una força irresistible que ens arrossegava de manera ineluctable cap al pou del son.

    Llegim per retrobar aquella emoció, aquell plaer, aquella mena de felicitat. És això precisament el que retrobem a les primeres pàgines de Les mil i una nits. La història explica que el soldà Xahriar, després de matar l’esposa infidel, convençut del caràcter voluble de totes les dones del món, va decidir casar-se cada nit amb una jove diferent, a la qual feia decapitar només unes poques hores després, quan el sol s’alçava a l’horitzó. Aquell sultà, fins llavors respectat i estimat, va començar a despertar els odis del seu poble, que no comprenia la raó de tanta crueltat. Xahrazad, la filla gran del visir encarregat de trobar les joves per al sacrifici, va persuadir el seu pare perquè l’oferís en matrimoni al soldà, convençuda que podria acabar amb aquella terrible condemna per a les noies del regne. Cada nit, sabent que el soldà l’escoltava, Xahrazad narrava a la seva germana Dunyazad el començament d’un conte que quedava interromput a l’alba, per això el príncep, captivat per la màgia de la història, ajornava un dia i un altre la decapitació de l’hàbil narradora.

    El protagonista de Les mil i una nits no és Sindbad, ni Aladí, ni Alí Babà, sinó aquella veu, la veu de la jove Xahrazad, sensual i intel·ligent, capaç de confondre el príncep pèrfid; la narradora traçuda que empresona voluntats; la noia que cada matinada salva el món amb el seu inexhaurible sarró d’històries insomnes. Xahrazad és aquella veu de la infantesa que ens parlava des dels peus del llit, la veu perfecta, l’alè de totes les històries. La literatura mateixa.

    No hi ha escriptor al món que comenci una història que no aspiri a ser una nova Xahrazad disposada a seduir i enganyar el príncep lector i salvar el món de les misèries quotidianes ni que sigui per una nit, per unes hores, fins que els ulls aguantin.

Emili Bayo

Text llegit a l’espectacle:  “Dones de ficció, heroïnes literàries” Dilluns, 18 d’abril de 2016. Cafè del Teatre de l’Escorxador, 19 h

Narradors i narradores participants: Marta Alòs, Maria Barbal, Emili Bayo, Pep Coll, Francesc Pané, Vidal Vidal.

Intervencions musicals : Jordina Millà (piano)

Producció audiovisual i fotografia: Jordi Làrios

Veus en off: Anton Not i Rosa Mesalles

Enregistrament d’àudio:  Jonathan Galeano

Idea, guió i direcció: Rosa Mesalles