Posts Tagged Rafa Lahuerta
Novel·lar València
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Abril 15, 2025
Rafa Lahuerta Yúfera, La promesa dels divendres (Llibres de la Drassana)
“Cada vegada que he d’eixir de València em sent desubicat. No és localisme. No és xovinisme. És pitjor encara: és dependència. Necessite esta llum, la presència de la mar amagada al final del camí, la lletjor tan inclassificable dels solars i les ruïnes, els barris de castic, el seu ritme compassat amb el meu baticor, la ferocitat del mes de maig, el bressol del carreró del Gegant: eixe passadís sagrat on tot va començar. Necessite donar sentit a l’anomalia de la ciutat inacabada, provocar que altres encerten el diagnòstic definitiu, mirar-la des d’un tossal inventat que siga capaç d’atorgar-li la lògica narrativa que ella s’encabota a desaprofitar entre focs d’artifici i banalitats mundanes de cartó pedra. Necessite inventar València al marge de la València existent. Vull que la ciutat es mire a si mateixa amb capacitat d’incitar discursos propis, sense la tirania i les interferències de la globalització i l’exigència comercial del dia a dia. Vull que la seua redempció no vinga de fora, sinó de dins, des de dins, cap a dins. Ni tan sols vull explicar la ciutat amb paràmetres més o menys convencionals. La ciutat té guies, cronistes, funcionaris, historiadors, poetes, emprenedors, mecenes, periodistes, mantenidors de falla, filòlegs, més filòlegs per metre quadrat que cap altra ciutat del planeta. Jo vull novel·lar-la, traure-la de la lògica històrica i mercantil, convertir-la en un espai literari que transforme el plànol en una nova cartografia mental. És un monòleg sense públic. Es tracta d’una mitologia íntima, gairebé onírica, difícilment comprensible. Eixe repte és el gran miracle de la literatura que aspire a escriure. Es tracta de fer explícit allò que ni tan sols és possible en el marc d’una realitat submergida. És una tasca condemnada al fracàs.” (pàgs. 195-6)
La València de Rafa Lahuerta
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Novela on Mai 21, 2023
Rafa Lahuerta Yúfera, Noruega,
Llibres de la Drassana, València: 2020
A Noruega no se li pot negar l’ambició. Concebuda com la gran novel·la d’una València castissa i ja desapareguda, explica la historia d’Albert Sanchis, el vincle de la seva família amb el mercat del Trench, la humilitat de la vida al barri, el flirteig dels amics amb la delinqüència, la prostitució, la droga, al incapacitat per establir una relació amorosa estable, la negociació del talent propi i l’obsessió mai aconseguida de convertir-se en escriptor, la malaltia… El text està ple de moments magnífics i reflexions interessants, però tot sovint he tingut la sensació que la mateixa exuberància del text li juga en contra. Lectura molt recomanable..
«Escriure era una bona teràpia personal, però res més. Si alguna cosa sobrava eren llibres, històries, escriptors. Com a passatemps íntim per a no acabar borratxo en els bars era una opció passable; com a aposta professional només podia generar-me frustració. Si ho haguera comprés abans m’hauria estalviat molts disgustos. Amb l’ego davall control hauria sabut direccionar millor eixes virtuts modestes que, estant dins meu, jo pensava que havia d’exhibir a tota costa d’una manera artística. Però això ho vaig aprendre massa tard. Vaig aprendre tard que la vanitat mal gestionada està en l’origen de totes les nostres desgràcies i que desfer-se d’eixe llast és l’únic cel que realment val la pena assolir, encara que la seua recompensa siga la invisibilitat, l’anonimat, el lent aprenentatge de certa decepció.»
«Fugint d’eixa mascarada volguí creurem artista, escriptor, promesa de novel·lista. Per a què, si ja sabia que la literatura havia sigut fagocitada per la indústria de l’entreteniment? Per a què, si ja sabia que l’oci era el revers lúdic de la insatisfacció, el còmplice necessari per a esmortir de manera més o menys judiciosa la perversió institucionalitzada? Per a què, dis-me, per a què? Per vanitat, home, per vanitat! La vanitat és la carlota dels bovos útils, un motoret pensat per a deixar en evidència els ionquis de l’ego. Eixa geometria delirant es manifesta en l’afany de reconeixement, en la pompa de les estàtues, en la busca del somriure d’una nimfa que mai es fixaria en nosaltres. La ràbia acumulada m’obligava al narcisisme. Realment no volia millorar el món, jo només anhelava palmadetes a l’esquena, que algú tornara a voler-me com m’havia volgut Elena… Com si allò fora possible.»
Emili Bayo 
Comentaris recents