Aporia

Aqueix instant precís,

—l’ara mateix

que tot just assenyalem—

acaba de fugir-nos,

com un peix vivent entre les mans.

No el retornarem

ni anomenant-lo encara

pel nom que li hem donat

—si li hem donat un nom—

ni pel record que en puguem servar.Ni tornaran, tampoc, l’instant

que just el precedí

ni aquell que l’ha seguit tot just.

Aquesta successió d’esclats

ínfims com espurnes d’argelaga,

nounats que moren infantons!

Les mínimes fraccions en la distància

que ha de travessar la fletxa de Zenó:

d’Elea a Elea en l’òrbita rodona

del món i de la vida: homes

i muntanyes i la nit d’estels,

Nostres com eren els moments,

ni temps no hem tingut,

per amar-los abans de perdre’ls.

Són de cera les ales del present,

de bat a bat obertes sota el sol agostador.

Francesc Pané, Llum de tardor