Poques vegades he sortit d’un cinema amb la certesa d’haver vist una monument cinematogràfic. Suposo que les dues parelles que van abandonar la sala a mitja projecció i l’home que roncava dues files darrere del meu seient no pensarien el mateix. Perquè sens dubte es tracta d’un film diferent, allunyat de l’estètica, el ritme i fins i tot el metratge que imposa el cinema americà, però vessa talent a cada imatge i a cada frase. He llegit que algun crític ha intentat desqualificar-la dient que es tracta d’una pel·lícula excessiva i barroca, però és precisament aquesta desmesura, aquesta habilitat del director per moure’s en el límit de la barroeria, de la vacuïtat, de l’excés esteticista, del ritme lent i dels personatges grotescs un dels principals valors.

Deutora de l’estètica de Fellini i de la proposta de La dolce vita, La Gran Bellesa parla de la diversitat d’opcions a l’hora d’omplir la nostra vida, parla de la decrepitud, de la desil·lusió, però també de la bellesa que ens envolta i dels motius per sentir-se afortunat i sobretot parla de per a què serveix la intel·ligència en un món ple d’estupidesa.

El protagonista, el periodista Jep Gambardella (convincentment interpretat per Toni Servillo), es una autèntica troballa: un cínic de cap a peus, terriblement intel·ligent i seductor, disposat a fruir d’allò que la vida li ofereix, però alhora decebut amb ell mateix. Ell, que es considera un frau, un projecte artístic frustrat, es mostra inclement amb impostors i vanitosos. De jove, va escriure una novel·la que li va aconseguir fama d’escriptor brillant i intel·ligent, un èxit que precisament el va apartar de la vida creativa. Ara, al llindar de la vellesa, encara viu d’aquell prestigi, però arrossega càrrecs de consciència. Considera la possibilitat de tornar a escriure. I té clar quin ha de ser el seu projecte: una novel·la sobre el No-res.

La pel·lícula planteja un itinerari per una Roma hedonista, nocturna i poc amant de la feina diària. Amb un humor agredolç, Sorrentino ens presenta un estol de personatges extravagants, com ara strippers ben granades, mags, artistes conceptuals, gurus del bòtox, nans, cardenals, santes semi-momificades, etc. També la música oscil·la entre les cançons de la Rafaela Carrà i la música sacra, una barreja estrambòtica plena de gràcia.

Vull destacar també l’arriscada fotografia i els sorprenents moviments de la càmera, posats al serveix d’exaltar per igual la bellesa i la decrepitud tant de la ciutat com dels protagonistes.

Imprescindible, de veritat!

Emili Bayo  

Algunes frases de La Gran Bellesa:

“Son bonitos los trenecitos que hacemos en las fiestas, ¿verdad? Son los más bonitos del mundo porque no van a ninguna parte.”

“A mis 65 años he descubierto que ya no tengo tiempo para hacer lo que no quiero.”

“– ¿Por qué no has vuelto a escribir?
– Porque salgo por las noches.”