Aporia
Aqueix instant precís,
—l’ara mateix
que tot just assenyalem—
acaba de fugir-nos,
com un peix vivent entre les mans.
No el retornarem
ni anomenant-lo encara
pel nom que li hem donat
—si li hem donat un nom—
ni pel record que en puguem servar.Ni tornaran, tampoc, l’instant
que just el precedí
ni aquell que l’ha seguit tot just.
Aquesta successió d’esclats
ínfims com espurnes d’argelaga,
nounats que moren infantons!
Les mínimes fraccions en la distància
que ha de travessar la fletxa de Zenó:
d’Elea a Elea en l’òrbita rodona
del món i de la vida: homes
i muntanyes i la nit d’estels,
Nostres com eren els moments,
ni temps no hem tingut,
per amar-los abans de perdre’ls.
Són de cera les ales del present,
de bat a bat obertes sota el sol agostador.
Francesc Pané, Llum de tardor
Emili Bayo 