Rafa Lahuerta Yúfera, La promesa dels divendres (Llibres de la Drassana)
“Cada vegada que he d’eixir de València em sent desubicat. No és localisme. No és xovinisme. És pitjor encara: és dependència. Necessite esta llum, la presència de la mar amagada al final del camí, la lletjor tan inclassificable dels solars i les ruïnes, els barris de castic, el seu ritme compassat amb el meu baticor, la ferocitat del mes de maig, el bressol del carreró del Gegant: eixe passadís sagrat on tot va començar. Necessite donar sentit a l’anomalia de la ciutat inacabada, provocar que altres encerten el diagnòstic definitiu, mirar-la des d’un tossal inventat que siga capaç d’atorgar-li la lògica narrativa que ella s’encabota a desaprofitar entre focs d’artifici i banalitats mundanes de cartó pedra. Necessite inventar València al marge de la València existent. Vull que la ciutat es mire a si mateixa amb capacitat d’incitar discursos propis, sense la tirania i les interferències de la globalització i l’exigència comercial del dia a dia. Vull que la seua redempció no vinga de fora, sinó de dins, des de dins, cap a dins. Ni tan sols vull explicar la ciutat amb paràmetres més o menys convencionals. La ciutat té guies, cronistes, funcionaris, historiadors, poetes, emprenedors, mecenes, periodistes, mantenidors de falla, filòlegs, més filòlegs per metre quadrat que cap altra ciutat del planeta. Jo vull novel·lar-la, traure-la de la lògica històrica i mercantil, convertir-la en un espai literari que transforme el plànol en una nova cartografia mental. És un monòleg sense públic. Es tracta d’una mitologia íntima, gairebé onírica, difícilment comprensible. Eixe repte és el gran miracle de la literatura que aspire a escriure. Es tracta de fer explícit allò que ni tan sols és possible en el marc d’una realitat submergida. És una tasca condemnada al fracàs.” (pàgs. 195-6)
Emili Bayo 