Posts Tagged novel·la negra

David Marín, Ciutat fantasma

Després de vuit anys destinat a les comarques de Lleida, l’agent dels Mossos d’Esquadra Salvador Garcia torna a Barcelona, però aviat comprèn que ja no és d’enlloc. No té família, ni amics… En un intent de retrobar la Barcelona que va deixar enrere, s’esforçarà a seguir el rastre d’un antic company d’institut anomenat X.B.: un pis buit, un noia que el pot ajudar a desvetllar el misteri… X.B, tan fantasmagòric com present al llarg de tota la novel·la, és la metàfora del món de la seva adolescència i que ara és incapaç de retrobar.

ciutat-fantasma

“―Aquesta ciutat és una puta sense cor ―va dir fent un riure fort―: et xucla l’energia, t’hi deixes la pasta i la vida, i a sobre l’endemà hi vols tornar”.

Les referències a pel·lícules mítiques com El tercer home de Carol Reed ressonen entre la prosa lenta i precisa de David Marín.

Un plaer llegir-lo.

Anuncis

, , ,

Deixa un comentari

Foc verd

22_Portada Foc

«Probablement tenir fills és la catàstrofe sentimental més desproporcionada: ells mai no t’estimaran incondicionalment com tu els estimes» (pàg.133)

Jordi de Manuel, Foc verd, Alrevès. Col. “Crims.cat”, Barcelona: 2016.

 

, ,

Deixa un comentari

La violència justa

la-violencia-justa_andreu-martin_libro-OMAC436

—Has dit una cosa interessant —comento quan torna—, que mai no m’havia plantejat. Que la policia té el monopoli de la violència…

—De la força…

—O de la força. Saps què em fa pensar? Que ens han desarmat. Als ciutadans. Ens han desarmat. I és veritat. Ara tenim clar que tot ciutadà que utilitzi la violència és dolent. Abans no era així. Als nens els regalàvem pistoles i escopetes, i els portàvem a veure pel·lícules on el bo matava el dolent perquè el bo tenia més dret a la vida que el dolent, i els nens es barallaven a bufetades pels carrers i tothom ho sabia, i si a un nen li deien covard l’ofenien en el fons de l’ànima. I a principis del segle XX els obrers portaven pistoles i tenien clar que, si un patró abusava d’ells, era lícit clavar-li un tret. Ara no, ara això és impossible, és terrorisme, quin horror. Ara tothom accepta la covardia gairebé com una virtut. Ara, com tu dius, la força només la té la policia… I els dolents, és clar, els que no fan cas de les lleis ni del que és políticament correcte. I al mig dels dos, hi som els bons ciutadans, desarmats, pacifistes, educats, políticament correctes, inofensius i indefensos com xaiets. Incapaços de defensar allò que és nostre si no és.

Andreu Martín, La violència justa (RBA) pàg. 145

, ,

Deixa un comentari

Cites de pel·lícula 1

Deseos humanosVicki [Gloria Grahame]: No has tingut valor. No has pogut matar-lo.

Jeff [Glenn Ford]: Això nostre està malament. Ha estat malament des del començament.

Human Desire (1954), Fritz Lang

Deseos humanos 2

, ,

Deixa un comentari

Aires de novel·la negra II

En algun lloc he llegit que l’èxit de la novel·la negra es justifica perquè crea una il·lusió d’ordre. L’investigador, que de vegades fins i tot exhibeix una moralitat discutible, és en realitat un agent al servei de l’ordre, perquè és capaç de posar llum enmig del caos. El policia, el detectiu o la persona a qui l’atzar ha empés cap a una recerca és només la metàfora de la nostra necessitat de conèixer, la llum entre les ombres, les petites respostes en un món ple de preguntes. Envoltat d’un ambient de por, injustícia o violència, ell o ella representen el triomf del bé, entès, evidentment, en un sentit molt ampli.

Llegida així, la novel·la negra és només un instrument del sistema, una mena de trampa conservadora, una petita enganyifa per a ciutadans més o menys cultes, perquè ens mostra una il·lusió de justícia. Fins i tot quan el text proposa una perspectiva allunyada del model establert (la lògica d’un assassí, per exemple), el text està salvant el sistema, perquè l’ofereix com una excepció, l’aberració que confirma el pes de la normalitat.

Els protagonistes d’ ”Els assassinats del carrer Morgue” o d’ Estudi en escarlata eren fars entre la boira que oferien petits fragments de veritat, la seva intel·ligència resultava tranquil·litzadora davant la salvatgia d’una ciutat burgesa enorme i despietada, amenaçadora per al bon ciutadà educat i responsable. Fins i tot les diferents variants de Spade o Marlowe que ha donat la literatura, personatges rudes i socialment mal adaptats, a vegades bevedors impenitents o ciutadans irritants, altres cops cínics, marginats, corruptes o senzillament delinqüents han estat sovint propostes esperançadores i socialment integradores, perquè en el fons significaven una esperança de redempció. La major part de la literatura de lladres i serenos actual, amb l’excusa d’estar pensada com a pur entreteniment, reprodueix exactament aquest model.

Tanmateix, el subgènere policíac ha crescut i evolucionat amb una gran rapidesa si el comparem amb altres models de novel·la. I fruit d’aquesta evolució són altres apostes molt més inquietants, perquè denuncien tot el contrari: la impossibilitat de salvar el sistema. Els protagonistes de les històries de Petros Markaris, Philip Kerr o Fred Vargas, entre molts altres, no són guerrers heroics ni agents justiciers, sinó supervivents que topen una i altra vegada contra la crua realitat. La seva aposta per la veritat els condemna, o els minimitza i margina. Sovint la seva mirada desvetlla una realitat lletja que el seu esforç és incapaç de transformar. No em sembla una diferència menor. De fet, en aquesta denúncia de la immutabilitat del sistema crec que rau un dels motius d’interès d’una part de la novel·la negra que avui en dia s’escriu. Davant la impunitat amb què els poderosos difonen amb el mateix ímpetu, a través dels mitjans de comunicació de la seva propietat, la veritat i tot el contrari, la novel·la negra compleix amb la missió de visualitzar la impotència del ciutadà que aspira a un altre món més just.

Deixa un comentari

Aires de novel·la negra

I

Amb pocs mesos de diferència, he acabat d’escriure dues novel·les. En tota la meva trajectòria d’escriptor mai no havia escrit tant ni amb tanta dedicació. Tot i que sé que és falsa, perquè encara em torturaran unes setmanes amb correccions de tota mena, la sensació d’haver arribat al final d’un trajecte (dos en aquest cas) llarg i ple d’obstacles m’omple de satisfacció. Com en una cursa de llarga distància, suposo que també la pituïtària fabrica endorfines quan arribes al final d’una novel·la.

La intensitat del procés de creació es justifica en l’essència del mateix subgènere triat: la novel·la de lladres i serenos. Sempre he estat un lector voraç de novel·la negra. Quan la mala sort m’ha posat al davant uns quants textos en el quals no he sabut trobar cap interès, les històries de detectius i policies sempre m’han reconciliat amb la lectura. El motiu és senzill: aquesta mena de relats exploten la intriga, que no és altra cosa que una variant de la necessitat de saber. Els interrogants, els dubtes, les sospites… empenyen el lector cap a la pàgina següent. Un amic em confessava que sempre començava la lectura d’una novel·la negra per les 10 darreres pàgines per estalviar-se el “patiment” de voler conèixer les respostes i poder llegir el llibre amb calma.

A mi, aquest “patiment” és precisament el que més m’interessa. Quan, fa dos anys, vaig començar a escriure les primeres ratlles d’una d’aquestes històries, no suposava que em veuria abduït per un derivat d’aquest mateix “patiment” i que sucumbiria a la mateixa voracitat escriptora que he tingut com a lector.

Gener, 2015

2 comentaris