Cristall de roca, Pagès Editors, Lleida: 2014.
Han passat vint-i-tres anys des que Francesc Pané m’encisés amb aquella delícia de nouvelle que és Una fosca lluna d’abril (Premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa 1991). L’atac de melangia ve a propòsit de la lectura de Cristall de roca, una nova trama policíaca, molt més llarga i complexa, que barreja dos temps: el segle XI i el moment actual. D’una banda coneixem el recorregut d’un joc d’escacs tallat a Egipte en cristall de roca i que esdevé un objecte cobejat que passa de mà en mà amb molta facilitat. De l’altra assistim al robatori del Museu de Lleida actual d’unes quantes peces d’aquell escaquer i dels problemes tant dels responsables del furt com del policia retirat que accepta l’encàrrec del bisbe d’esbrinar què ha succeït en realitat. Un text savi i molt entretingut, escrit amb un domini de la llengua prodigiós.
Emili Bayo 