En algun lloc he llegit que l’èxit de la novel·la negra es justifica perquè crea una il·lusió d’ordre. L’investigador, que de vegades fins i tot exhibeix una moralitat discutible, és en realitat un agent al servei de l’ordre, perquè és capaç de posar llum enmig del caos. El policia, el detectiu o la persona a qui l’atzar ha empés cap a una recerca és només la metàfora de la nostra necessitat de conèixer, la llum entre les ombres, les petites respostes en un món ple de preguntes. Envoltat d’un ambient de por, injustícia o violència, ell o ella representen el triomf del bé, entès, evidentment, en un sentit molt ampli.
Llegida així, la novel·la negra és només un instrument del sistema, una mena de trampa conservadora, una petita enganyifa per a ciutadans més o menys cultes, perquè ens mostra una il·lusió de justícia. Fins i tot quan el text proposa una perspectiva allunyada del model establert (la lògica d’un assassí, per exemple), el text està salvant el sistema, perquè l’ofereix com una excepció, l’aberració que confirma el pes de la normalitat.
Els protagonistes d’ ”Els assassinats del carrer Morgue” o d’ Estudi en escarlata eren fars entre la boira que oferien petits fragments de veritat, la seva intel·ligència resultava tranquil·litzadora davant la salvatgia d’una ciutat burgesa enorme i despietada, amenaçadora per al bon ciutadà educat i responsable. Fins i tot les diferents variants de Spade o Marlowe que ha donat la literatura, personatges rudes i socialment mal adaptats, a vegades bevedors impenitents o ciutadans irritants, altres cops cínics, marginats, corruptes o senzillament delinqüents han estat sovint propostes esperançadores i socialment integradores, perquè en el fons significaven una esperança de redempció. La major part de la literatura de lladres i serenos actual, amb l’excusa d’estar pensada com a pur entreteniment, reprodueix exactament aquest model.
Tanmateix, el subgènere policíac ha crescut i evolucionat amb una gran rapidesa si el comparem amb altres models de novel·la. I fruit d’aquesta evolució són altres apostes molt més inquietants, perquè denuncien tot el contrari: la impossibilitat de salvar el sistema. Els protagonistes de les històries de Petros Markaris, Philip Kerr o Fred Vargas, entre molts altres, no són guerrers heroics ni agents justiciers, sinó supervivents que topen una i altra vegada contra la crua realitat. La seva aposta per la veritat els condemna, o els minimitza i margina. Sovint la seva mirada desvetlla una realitat lletja que el seu esforç és incapaç de transformar. No em sembla una diferència menor. De fet, en aquesta denúncia de la immutabilitat del sistema crec que rau un dels motius d’interès d’una part de la novel·la negra que avui en dia s’escriu. Davant la impunitat amb què els poderosos difonen amb el mateix ímpetu, a través dels mitjans de comunicació de la seva propietat, la veritat i tot el contrari, la novel·la negra compleix amb la missió de visualitzar la impotència del ciutadà que aspira a un altre món més just.
Emili Bayo 