Aires de novel·la negra

I

Amb pocs mesos de diferència, he acabat d’escriure dues novel·les. En tota la meva trajectòria d’escriptor mai no havia escrit tant ni amb tanta dedicació. Tot i que sé que és falsa, perquè encara em torturaran unes setmanes amb correccions de tota mena, la sensació d’haver arribat al final d’un trajecte (dos en aquest cas) llarg i ple d’obstacles m’omple de satisfacció. Com en una cursa de llarga distància, suposo que també la pituïtària fabrica endorfines quan arribes al final d’una novel·la.

La intensitat del procés de creació es justifica en l’essència del mateix subgènere triat: la novel·la de lladres i serenos. Sempre he estat un lector voraç de novel·la negra. Quan la mala sort m’ha posat al davant uns quants textos en el quals no he sabut trobar cap interès, les històries de detectius i policies sempre m’han reconciliat amb la lectura. El motiu és senzill: aquesta mena de relats exploten la intriga, que no és altra cosa que una variant de la necessitat de saber. Els interrogants, els dubtes, les sospites… empenyen el lector cap a la pàgina següent. Un amic em confessava que sempre començava la lectura d’una novel·la negra per les 10 darreres pàgines per estalviar-se el “patiment” de voler conèixer les respostes i poder llegir el llibre amb calma.

A mi, aquest “patiment” és precisament el que més m’interessa. Quan, fa dos anys, vaig començar a escriure les primeres ratlles d’una d’aquestes històries, no suposava que em veuria abduït per un derivat d’aquest mateix “patiment” i que sucumbiria a la mateixa voracitat escriptora que he tingut com a lector.

Gener, 2015

Anuncis

  1. #1 by JdM on gener 29, 2015 - 4:31 pm

    Efectivament, escriure una novel·la és com córrer una cursa de fons, i tot sovint amb obstacles…i molt d’acord amb les endorfines secretades. Curiós, aquest amic lector, que comença pel final. Tinc una amiga que també ho fa sempre, sigui narrativa negra o no, però per un motiu diferent. Enhorabona pel “patiment”, que en aquest cas crec que ha acabat molt bé 😉
    JdM

  2. #2 by Carolina Somalo Panadés on febrer 5, 2015 - 10:10 pm

    Hola Emili,
    Sóc la Carolina de Lleida. Vaig tenir el plaer de conèixe’t ja fa molts anys en un curs de l’escola d’estiu Jaume Miret “Itineraris a peu pel front del Segre”. Allí també vaig descobrir que eres escriptor i aquests anys he anat gaudint amb algun dels teus llibres (no els he llegit tots). Fa poc et vaig sentir en una entrevista i em vaig assabentar que havies escrit una novel·la negra, gènere del que ja fa uns anys en sóc una apassionada seguidora. Vaja, no només que l’havies escrit, sinó que també acabes de guanyar el premi Crims de tinta. Moltíssimes felicitats pel premi. Tinc moltes ganes de llegir-lo. Disfruta del premi i fins aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: